The Boss, incombustible, a punt per a l’enèsim miracle

Tot un Camp Nou ple a vessar esperarà demà (21.00) un miracle. I en aquest cas no serà esportiu, tot i que gairebé. Bruce Springsteen tornarà a electrificar una multitud amb una cosa tan elemental com el rock and roll, un rock que ell i gairebé només ell fa físic, com un corrent que enrampa qui es posa al davant. I això que –d'aquí surt el miracle– The Boss ja no és un nano, sinó tot un senyor que amb 66 anys es nega a renunciar a celebrar les seves cançons en directe. Res de nou, però tot emocionalment intens, un nou regal que, tot i que se sap que no és sorpresa, es viurà amb l'estupefacció de qui rep alguna cosa inesperada. El que s'ha dit: un miracle.

Però fins i tot els miracles tenen la seva cara mundana, pragmàtica. La recent activitat terrorista a Europa ha fet que les mesures de seguretat envoltin aquest esdeveniment, que obrirà les portes a les sis de la tarda, tres hores abans que el concert arrenqui oficialment. L'organització ja ha fet saber que es prohibirà l'entrada al recinte de motxilles i cascos, elements als quals s'han d'afegir els que ja estan tradicionalment vetats, com ampolles i llaunes sense obrir, i pals, entre d'altres. És per això que per evitar aglomeracions innecessàries que puguin obligar a retardar el concert se sol·licita que els assistents vagin al més aviat possible al Camp Nou per no arribar tard a la festa.

I com serà la festa, plataforma de llançament de la caixa The ties that bind: The River Collection? D'entrada, només se'n coneix una part, i fins i tot pot variar respecte al tram nord-americà de la gira, saldada amb 33 concerts. Així, Barcelona és la primera ciutat europea que veu Sprinsgteen aquest any, de manera que aquí es podrà comprovar els canvis que introdueix al repertori.

Els rumors apunten que malgrat que The River és el nom de la gira, i l'aniversari del disc, 35 primaveres, l'excusa, pot ser que a Europa no soni tot sencer, com als Estats Units, on ocupava la primera part del recital. La raó cal buscar-la en el fet que els recintes a Europa són més grans que els que han acollit The Boss al seu país, i en estadis hi ha la possibilitat que no totes les balades del disc sonin per evitar que l'electricitat i la tensió baixin d'intensitat. El que es dubta que canviï són dos aspectes: l'escenari seguirà sent voluntàriament simple i amb les llums justes, sense parafernàlia de cap mena per centrar així l'atenció en la música i en la banda i que l'espectacle durarà entre dues hores i mitja i tres, així que es podran sentir un mínim d'una trentena de cançons. Una tasca gairebé de titans.

El que manté unida aquesta família rockera anomenada The E Street Band i tot l'equip que fa possible l'espectacle és un ambient familiar que va molt més enllà dels sous, i és ben sabut que The Boss paga bé als seus músics. Aquesta unitat gairebé de família en el sentit italià del terme, i que no es pensi en màfia, s'articula entorn del fet que les baixes són substituïdes per persones properes als qui marxen. I això no només afecta els membres visibles del grup (en el qual Clarence Clemons, per exemple, va ser substituït al saxo pel seu nebot, Jake Clemons), sinó qualsevol component, ja sigui tècnic o mànager de carretera.

Només així s'entén que una banda, malgrat estar composta per una desena de membres, soni com una persona, senti com una persona i aclapari seixanta mil persones. Per cert, amb això de la venda anticipada, la xarxa és plena de persones que venen les seves localitats després que un inconvenient d'última hora impossibiliti que hi vagin. Així que el “No hi ha entrades” és, en aquest cas, només relatiu. I no es venen per fortunes, sinó en molts casos pel mateix preu de compra.