Les virtuts del principi

Primer he posat el dit gros damunt dels ulls, i la boca del retrat somreia imprevistament; he fet després el gest contrari, i he posat el dit gros sobre la boca i ara inequívocament eren els ulls els que somreien. Al retrat d’Anna Ballbona que porta la solapa del seu llibre només riuen els ulls o només riu la boca, o cap de les dues, i malgrat això aquí hi ha algú que somriu amb una discreció gairebé gasosa. Aquesta complexa operació m’ha portat una bona estona, a mitja lectura de la novel·la Joyce i les gallines, atret per l’alentida immersió en un joc intel·ligent i subtil, fet d’una ironia mansa i subterrània que ho acaba amarant tot com una atmosfera tèbia i delicada.

Aquesta dona jove, nascuda a Montmeló el 1980, de 36 anys i “filla de pagesos”, fa anar una mena de barreja hàbil de les dèries d’Enrique Vila-Matas, la versió menys esbojarrada d’Empar Moliner, potser amb alguna petja de Marta Rojals, i encara diria que un tremp narratiu sense ànsia, de brevetats que pauten el relat, fet d’una vocació de contista temptada per la narració llarga.

I des de llavors m’he trobat submergit en la lectura des d’una complicitat diferent, que no calla la senzillesa o la transparència d’alguns mecanismes, però que acaba més seduït per la ironia subtil i sorneguera amb què es tracta a si mateixa la narradora —presumiblement propera a l’autora— i sobretot amb què tracta alguns dels personatges, des d’un primer nòvio poc excitant fins a personatges retratats sense crueltat però amb les seves fragilitats d’exhibicionistes patètics o ioguis esbojarrats, amb neurosi joyceana o amb la sensació de necessitar aviat un vident d’urgències. No s’amaga de pertànyer a un món rural on les gallines porten missatges encriptats, com més boges més encriptat, i el tren de Rodalies és una dependència fatal per anar i venir, per córrer cap a la redacció —Ballbona és redactora d’El Punt Avui—, per cobrir aquest o aquell acte a la ciutat, com ara necessita fer la protagonista i redactora d’un diari de Barcelona.

No cal compartir de dalt a baix la seva “santísima Trinitat”, sí en tot cas la devoció per James Joyce i per Banksy, per deixar-se seduir per una veu de frontera i perifèria urbana, de Granollers cap aquí i ruralia neo de fons, lluny de trinxaries amb sotana i toga i de propagandistes de cap fe massa solemne.

Aquesta escriptora somriu i mira, mira i somriu entre pijos i quillos, entre Joyce i Cesare Pavese, sense escandalitzar-se de res però prenent nota de tot mentre es diverteix oferint els relats i les fonts dels relats, en un joc brillant de versions de la realitat, inclosa la delirant. I té raó, aquell monòleg final de la Molly Bloom a Ulisses és extraordinari i veritablement “deixa el lector sense aire”, i és que “no té puntuació”. Així, divertida i sorneguera va fins a la fi, inclòs el final trepidant, sexual, alcohòlic i acceleradíssim dins dels límits del que pot qualificar-se d’acceleradíssim parlant d’una Vespa.

No vull explicar quina és la metàfora que hi ha darrere de l’enterrament i redescobriment d’un exemplar de L’ofici de viure de Pavese, cap al final del llibre, però sí que sé que l’editor deu haver estat touché per l’evidència frapant que el primer llibre que va tenir Jordi Herralde a les mans amb el segell d’Anagrama, el 1969, va ser la traducció catalana de L’ofici de viure. I ara aquest llibre de Ballbona, amb les virtuts del principi d’una novel·lista, ha estat finalista del primer premi Llibres Anagrama de Novel·la, que ha guanyat Albert Forns amb Jambalaia i el seu torrencial enginy explosiu i festiu, lúbric, gamberro i eficient. Ambdós seran publicats aviat en castellà.

Tots dos, Forns i Ballbona, són part de l’últim invent de l’inventor Herralde, inequívocament fidel a l’humor, a la malifeta, a la gamberrada com a àcid literari d’un temps solemnitzat amb frases idiotes, majúscules fal·laces i tripijocs que no tenen res de tripii molt de joc brut.

Joyce i les gallines

Anna Ballbona

Anagrama

193 pàgines. 17,90 / @ 9,99 euros