No és un fracàs

Fa dies que em pregunto per què es percep com un fracàs la impossibilitat d'haver format govern. S'insisteix que els polítics no han estat a l'altura o no han interpretat el missatge de les urnes del 20 de desembre passat. Per mi, aquesta reflexió ha de partir del coneixement de quin era l'objectiu final. Si era formar govern tant sí com no, prescindint d'ideologies i oblidant les polítiques de la legislatura anterior, veritablement ha estat un fracàs. Però si la idea era instaurar un govern coherent, estable i que respongués a les necessitats de la ciutadania, ha estat una experiència positiva, democràtica i motivadora.

Davant dels que apel·len a aquest fracàs com la falta de cultura del pacte dels partits polítics, s'ha de matisar que aquestes eleccions no només han suposat un punt d'inflexió en la història política del país pel fet d'acabar amb el bipartidisme, sinó que han demostrat que la necessitat de pactar i dialogar serà imprescindible a partir d'ara, però no a qualsevol preu.

Els que volien un govern exprés, en el fons somiaven amb una gran coalició a l'alemanya entre el PSOE i el PP. El món econòmic, financer, el de l'IBEX 35, i alguns mitjans de comunicació veien amb il·lusió un govern lampedusià, o sigui, que fes algunes reformes perquè en el fons no canviés res i així poder continuar controlant els fils del poder, com han fet des de l'inici de la Transició. Per fer més digerible aquesta proposta era necessària la participació de Ciutadans, que havia de netejar superficialment la imatge del bipartidisme, deixar intactes els fonaments de les polítiques neoliberals, supeditades als interessos del gran capital i que continués, amb una marxa més suau, la privatització dels serveis públics.

El PSOE no estava disposat a arriscar-se pactant amb aquest PP corrupte i va optar per una drecera: un acord impossible (numèricament) entre PSOE i C's. D'aquesta manera es tallava de soca-rel qualsevol vel·leïtat esquerrana que volgués pactar amb les forces progressistes. El pacte entre els socialistes i Ciutadans ha estat un llast concebut per evitar un acord a quatre (Podem-PSOE-IU i les confluències d'esquerra).

Així, aquests mesos de negociació han servit perquè la ciutadania tingui més informació sobre polítiques i programes. Hem pogut llegir les propostes de PSOE i C's que ja vaig analitzar fa uns mesos i que mostraven un clar perfil econòmic de dretes amb caires reformistes. També hem pogut analitzar les propostes de Podem, d'En Comú Podem i d'IU, relatives a la superació de la crisi social i econòmica que pateix el país i, alhora, la seva proposta de sortida pactada i democràtica, via referèndum, de les demandes de Catalunya.

D'aquesta manera, els partidaris de formar govern al servei dels interessos generals tenim una nova oportunitat en les eleccions del 26-J, una segona volta per guanyar definitivament les forces de dreta, per dur a terme les reformes constitucionals, electorals, laborals, socials i democràtiques que necessita aquest país.

La ciutadania pot estar disgustada per les estratègies que en algun moment han utilitzat els partits polítics, per l'absència de finezza per establir complicitats, per la manipulació d'alguns sectors mediàtics o també perquè s'ha parlat poc dels problemes de la gent. Però de cap manera això ha de portar a l'abstenció.

L'abstenció afavoreix la dreta, beneficia els interessos dels que han entrat en política per enriquir-se, empara la corrupció i consagra el control dels poderosos. Tenim dret a estar empipats, però també tenim la responsabilitat de participar per decidir qui ha de regir el destí del país.

Aquestes noves eleccions no seran una repetició de les anteriors, els resultats han obert les ments dels dirigents de l'esquerra i ara sí que serà possible que els partits a l'esquerra de la socialdemocràcia es presentin junts, en una sola candidatura, amb un programa de canvi radical. Aquesta proposta serà un veritable revulsiu per a les classes populars d'aquest país, que veuran més a prop la possibilitat de derrotar el PP i les seves polítiques de manera definitiva i aconseguir prou majoria per no dependre del PSOE. Només així serà possible formar un govern que atengui les necessitats reals i apressants dels ciutadans i que iniciï les reformes que tornin el poder a la ciutadania.

Joan Boada Masoliver és professor de Historia.