Frederick Wiseman, investit ‘honoris causa’ per la Pompeu Fabra

Frederick Wiseman, reconegut director nord americà de cinema documental, ha estat investit doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra. És el primer cineasta que rep aquest reconeixement des del 2006, quan es va atorgar el mateix guardó a Woody Allen. La cerimònia s’ha celebrat a l’auditori del campus de la Ciutadella de la mateixa universitat.

Aquesta distinció la concedeix la institució a persones de gran rellevància per la seva especial vinculació amb la universitat i per les seves aportacions al progrés, la ciència i la cultura. Va ser precisament Frederick Wiseman el qui va inaugurar les classes de la primera edició del Màster en Documental de Creació de la Pompeu Fabra, el 1998.

“Es tracta d’un documentalista de les nostres pors i de les nostres il·lusions, sovint perdudes però sempre vivents”, destaca Mercè Ibarz, professora del Departament de Comunicació de la UPF, durant l’elogi al cineasta. La Universitat ha volgut destacar el seu “treball excepcional” fent un repàs de la seva vida i obra. Tota una filmografia dedicada a estudiar les institucions socials de manera científica i meticulosa, tal com ha afirmat Ibarz: “Un cineasta únic i també un antropòleg, un historiador i un analista social de les institucions i de les lleis de la segona meitat del segle XX i dels inicis del XXI”.

L’homenatjat ha mostrat l’agraïment als assistents i a la UPF per reconèixer la seva obra. El cineasta ha destacat que els seus films no són “ideològics”, sinó que es basen a “entendre les coses que està gravant”. La concreció de les paraules de Wiseman defineixen el seu afany per documentar la realitat “sense narradors” i amb un acurat afany per la “tècnica del film”.

Frederick Wiseman, originari de Boston, és fill d’immigrants russos arribats als Estats Units durant els anys 30. Va entrar en el món del cinema documental un cop finalitzats els estudis de Dret a Yale. Va saltar a l’èxit gràcies a la producció i direcció de Titicut Follies (1967), una obra que trencava l’estereotip del cinema documental entès fins aleshores. És un dels precursors del concepte comunicatiu Fly on the Wall, en què converteix els protagonistes en els narradors principals de la història. Entre els últims treballs destaca At Berkeley (2013) i National Gallery (2014), en què continua fidel en la seva característica representació documental de les institucions educatives i culturals. Tota la seva filmografia va ser reconeguda amb el Premi George Polk Career el 2006, concedit per la Universitat de Long Island.