Unes eleccions molt diferents

Un dels arguments que s'ha esgrimit més durant les últimes setmanes per intentar aconseguir un pacte de govern és que tornar a les urnes, a part de costós, pot ser inútil, ja que segons apunten les enquestes, els resultats poden quedar més o menys igual. Fins i tot amb aquest suport demoscòpic, el vaticini resulta molt arriscat. És possible que tot quedi igual. Però també és possible que no. Encara que es presentin els mateixos partits amb els mateixos programes i fins i tot els mateixos candidats, és segur que les noves eleccions seran molt diferents a les del 20-D. Per diverses raons.

Un canvi en marxa. Els electors van anar a les urnes al desembre amb el vaticini de les enquestes que el sistema de partits canviaria. Que la corrupció i la crisi política i institucional dels últims anys dinamitarien el model bipartidista. Efectivament el bipartidisme va patir un cop dur, però els resultats electorals ofereixen més aviat la imatge d'un procés inacabat. Els resultats de les eleccions són ara una dada fonamental per als electors. Els qui tenien dubtes sobre l'abast del canvi saben ara que hi ha unes forces alternatives als dos grans partits plenament consolidats. El 26-J dirà si la ciutadania vol que culmini el procés de canvi, o si prefereix replegar les veles.

Duel a l’esquerra. Ara, els electors també tenen molts més elements per jutjar la credibilitat dels partits. Saben millor qui representa un canvi, i quin tipus de canvi representa. Durant aquests tres mesos, tots s'han exposat de tal manera que els resultarà molt més difícil camuflar les veritables intencions. Particularment il·lustrativa ha estat la representació que els partits han fet de les negociacions per a un pacte de Govern i el teatre que les ha acompanyat per poder culpar l'adversari del fracàs. Crec que els electors han pogut fer-se una idea total de qui volia negociar què i amb qui. Al final, les estratègies de Sánchez i Iglesias s'han neutralitzat mútuament. Amb la col·laboració de Compromís, Iglesias ha aconseguit posar en evidència que el que Sánchez pretenia era una abstenció incondicional de Podem sense cap contrapartida, una mena d'empassa-te-la per tal de fer sortir Rajoy de la Moncloa. I Sánchez ha aconseguit fer veure que amb la seva estratègia d'exigències, el que pretén Podem és arrabassar al socialisme l'hegemonia de l'esquerra. Ara mateix, les coses estan ben clares.

Duel a la dreta. Asseure's a la porta mentre esperava veure passar el cadàver polític de Sánchez li ha donat a Rajoy un rèdit conjuntural, però no resol el principal problema del PP: que és una força vella, anquilosada i corroïda per la corrupció. La successió en aquests tres mesos de nous i importants escàndols, inclosa la renúncia d'un ministre, suposa un salt qualitatiu en la descomposició de la seva imatge pública. Fóra lògic que l'electorat ho tingués en compte. Fins i tot els poders econòmics més interessats a preservar l'actual statu quo veuen amb preocupació la situació del PP. La qüestió és si l'electorat conservador es decidirà a apostar pel nou actor que aspira a substituir el vell PP o li donarà una nova oportunitat. Encara que Rajoy intenti frenar Ciutadans acusant-lo de voler facilitar el retorn de l'esquerra al poder, el que ha demostrat el pacte entre Rivera i Sánchez no és que Ciutadans sigui ara més d’esquerres, sinó que el PSOE pot escorar-se encara més a la dreta.

L'economia, pitjor. El 20-D el PP va provar de neutralitzar l'efecte de la corrupció centrant la campanya en l'èxit de la seva política econòmica. Al juny ho tindrà molt més difícil. En tres mesos, el cel econòmic s'ha cobert de núvols negres i fins i tot es parla d'una possible nova recessió. En els anys que ha governat, el Govern del PP ha esgotat les reserves de la Seguretat Social, ha més que duplicat el deute públic i ha propiciat una crisi d'ingressos que pot portar el proper executiu a una situació molt compromesa. Durant el primer trimestre ha caigut de nou la població activa. Cinc anys amb una taxa d'atur superior al 20% no poden qualificar-se d'èxit. La reforma laboral no ha servit ni per crear ocupació de forma duradora —malgrat el creixement del 3%— ni per evitar la dualitat dels contractes. L'ocupació que es crea és més precària i més mal pagada, la qual cosa, unida a la fugida constant de capitals cap a paradisos fiscals, pot provocar una crisi d'ingressos sense precedents. Tot això està ara més clar que el 20-D.