Estrany, massa estrany

Manos Limpias era un sindicat estrany, molt estrany. Els sindicats es dediquen a defensar els drets dels treballadors. Manos Limpias només era conegut per exercir l’acció popular en el procés penal. Massa estrany, no podia ser veritat, hi havia gat amagat. Al final es comença a descobrir el pastís.

Cal respectar el principi processal de presumpció d’innocència, és a dir, la garantia que ningú no és culpable fins que, mitjançant la valoració raonada de les proves en un procés, el jutge declari en sentència ferma la culpabilitat. Un principi, per cert, que reflecteix bé certs valors morals en la configuració de l’Estat de dret: respecte a l’altre, tolerància, prudència, veritat, raó.

Una vegada assentat aquest principi, tots els indicis sembla que apunten, en aquest cas, a la culpabilitat dels detinguts. Del procés previsiblement en resultarà que Manos Limpias era un sindicat instrumental per cometre delictes i que el seu soci, Ausbanc, en principi una associació en defensa dels consumidors de banca, es desviava de la finalitat altruista per col·laborar en les manipulacions que practicava el sindicat tapadora. En conclusió, un assumpte lleig, brut i immoral, d’extorsió i xantatge, a l’empara de nobles objectius com la defensa dels drets dels treballadors i dels consumidors.

Sens dubte que n’hi haurà per sucar-hi pa, i les primeres investigacions auguren que portarà cua. De moment, dues breus anotacions. La primera sobre l’instrument processal utilitzat: l’acció popular. Es tracta d’un dret reconegut, i molt qüestionable, en l’article 125 de la Constitució. En efecte, els subjectes de l’acció penal, és a dir, dels que pretenen que es declari la responsabilitat d’una persona per la seva participació en un presumpte delicte, són el Ministeri Fiscal, que defensa l’interès públic; l’acusació particular, que defensa l’interès de l’ofès pel delicte concret, i l’acció popular, que pot exercitar tot ciutadà que es consideri perjudicat per aquest delicte. És a dir, el fiscal actua en defensa de l’ordre jurídic, l’acusació particular en defensa pròpia i l’acció popular en defensa d’un genèric poble afectat.

La defensa pròpia té una funció clarament diferent de les altres dues. Però cal preguntar-se si en una democràcia els interessos del poble no estan prou defensats per l’Estat, és a dir, per l’ordre jurídic, per les lleis. El fet que a cap país europeu es prevegi l’acció popular, sinó que n’hi ha prou amb la figura del Ministeri Fiscal per exercir l’acusació pública, fa pensar. Molt probablement es tracta d’una institució preliberal i populista, amb un cert arrelament en la tradició espanyola, però incoherent dins d’una democràcia perquè duplica, amb menys garanties, la funció que exerceix el Ministeri Fiscal. S’ha fet ben visible en el cas que comentem.

La segona anotació pretén fer algunes consideracions més concretes. En aquest cas, deixem-ho clar, no parlem de polítics corruptes sinó de particulars, perquè no hi ha partits pel mig, ni càrrecs públics, almenys de moment. Per tant, es tracta de corrupció en la societat, no en la política. Doncs bé, probablement, el que més ens ha d’escandalitzar en aquest cas no són els detinguts, sinó els qui pagaven, els qui es deixaven extorquir, els covards que no els denunciaven. De vegades ens queixem de la corrupció política, però practiquem petites corrupcions privades o no denunciem les polítiques quan ens n’assabentem, que és una manera de fer que proliferin.

Aquí és de justícia fer un petit homenatge al Banc de Sabadell i a Miquel Roca Junyent, que, a banda de denunciar a la policia les manipulacions del fals sindicat i la falsa associació de consumidors, es van prestar a parar-los un parany per obtenir proves fefaents de les activitats delictives. Les Forces de Seguretat i l’Audiència Nacional eren, segons sembla, sobre la pista, però aquesta contribució privada va ser decisiva per obtenir una prova de càrrec.

A més, cada dia que passa és més evident la importància de la UDEF, unitat operativa de la policia per a delictes econòmics i fiscals, creada el 2008 durant el govern Zapatero. Com han canviat les coses des d’aleshores! No sé si hi ha més o menys corrupció, tot i que crec que és més aviat la segona, però en tot cas ara es persegueix de manera intel·ligent. I la UDEF és clau.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.