‘Nit i dia’ demana una altra temporada

Ahir va acabar Nit i dia de la mateixa manera que havia començat: proposant a l’espectador una bona història ben explicada. No ha estat un whodunit d’aquells que tant empipaven Hitchcock, que els considerava un trencaclosques sense emoció on només cal esperar a saber qui és l’assassí. Aquí ho hem sabut des de ben aviat. Això ha permès dedicar-la a la construcció d’un relat moral sobre els principals personatges implicats en la trama.

Quasi tots tenen un racó amagat, més o menys lamentable. Però la sèrie no sermoneja, deixa que siguin els mateixos personatges que convisquin amb els seus conflictes. I no hi ha falses redempcions. Wendy (Mima Riera), per exemple, després de perdre Fajardo (Manel Sans), no podrà abandonar la prostitució. Exemplar en aquest sentit, la solució final. La mare de l’assassí, incapaç de denunciar el seu fill i sense poder suportar sentir-se culpable de més morts, serà qui trobarà la manera d’acabar amb tot, també amb el seu patiment. Quan arribi la policia, d’una manera un punt aparatosa, el cas ja haurà estat resolt. Un capítol final que estalvia escenes que tots hauríem profetitzat com una nova i terrible trobada entre la forense i l’assassí. Sara Grau (Clara Segura) la tindrà amb el seu marit, una altra mena de psicòpata.

TV3 va trigar sis anys a donar el vistiplau a la sèrie. Als directius d’aleshores els feia por determinades gosadies argumentals. Per sort, els d’ara no van ser del mateix parer.

Els creadors de la sèrie (Lluís Arcarazo i Jordi Galceran), protagonitzada per una forense, van documentar-se sobre aquesta professió per fugir dels miracles high tech, un punt tanoques, de CSI i similars. De fet, l’origen de tot és en un familiar d’Arcarazo, forense, que li va fer veure la falsedat de les sèries americanes sobre aquesta matèria. A Nit i dia, fins i tot l’anàlisi de l’ADN enganya la policia que deixa anar Marc Ramos (Marc Martínez), l’assassí de iaies, perquè el fan sobre l’única víctima que no és seva. Una policia, per cert, amb molta dedicació però menys resolutiva que col·legues d’altres sèries més tradicionals.

El repartiment (vegeu-lo aquí) és notabilíssim. No hi ha ningú, inclosa la galeria de secundaris, que espatlli cap escena. I els directors (Manuel Huerga i Oriol Paulo) han administrat el temps narratiu amb intel·ligència. Al capítol 8, l’episodi de l’assassinat, aquesta vegada amb una víctima més jove, la posterior neteja de l’escenari del crim i la fabricació de pistes falses que facin pensar en un robatori s’explica en un pla seqüència de més de cinc minuts. No són els sis que hi ha a True detective, ni tan complexos, però déu-n’hi do per a un mitjà que sembla barallat amb aquesta solució. Però, immediatament després arriba l’excepcional escena de Ramos engabiat a l’ascensor i la persecució dels veïns. En vuit minuts vaig comptar si fa no fa 114 plans. La parsimònia de l’assassí després del crim, s’explica d’una manera, i l’angoixa de veure’s sense sortida, d’una altra. Una oportuna tempesta elèctrica dóna al conjunt un clima expressionista. I la gràcia és que pots perfectament no advertir aquest tractament perquè no és una mostra de virtuosisme ximplet. És una manera d’explicar les coses que passen.

Òbviament no tots els instants de tots els episodis han estat sempre igual d’apassionants i també hi ha hagut moments amb més cal·ligrafia que matèria argumental, però tot plegat ens fa desitjar una segona temporada. N’hi haurà?