Més llibres en català, sisplau

Uns dies abans de la Diada de Sant Jordi d’enguany, el Departament de Cultura de la Generalitat va fer públic el seu nou informe d’hàbits de lectura, que revelava unes dades que el pessimisme mainstream sobre això del català s’apressava a analitzar des de les tenebres, en tant que donava un depauperant 26,4% de consum lector en català mentre que el castellà s’enduia el 71%. No hi ha res a dir, les xifres parlen per si soles —que diu el tòpic—, però d’aquí a aventurar, com s’ha fet, que els catalans “prefereixen” llegir en castellà, o bé que donem l’esquena a la llengua, hi ha un petit abisme.

S’ha instal·lat, precisament entre els sectors més fidels a la llengua, els més apassionats, la idea que la població catalana —tret, lògicament, d’ells mateixos— veu la llengua com un instrument de segona, com una llengua de sí però no, una llengua pijama o d’estar per casa. I crida l’atenció que siguin els més predisposats a conscienciar-se i mobilitzar-se els que ens recordin permanentment que som una llengua subordinada, una llengua que no se’n sortirà si no es fa el que s’ha de fer (cosa que mai no s’acaba de precisar en mesures concretes), una mena de patuès que aviat serà substrat del castellà. Vaja, que, ens agradi o no, continuem sent una llengua petita.

Efectivament, les xifres d’hàbits de lectura no són bones, però no deixen de reflectir el que genera la mateixa producció editorial. Amb dades de l’any 2013 (les darreres que ofereix el portal Idescat), sabem que la producció de llibres en llengua catalana arriba al 26,22% del mercat, una xifra sospitosament semblant a la dels hàbits lectors que dèiem. De fet, sense afany d’exhaustivitat, entrant en una llibreria ja es veu que el català abasta sobretot la literatura, el llibre infantil i juvenil i la no-ficció sobre Catalunya (amb cosetes, poques, sobre autoajuda i la pràctica del running), i que poques vegades transcendeix a altres gèneres, com ara les guies de viatges, el còmic o l’assaig històric. En l’any del centenari de la Primera Guerra Mundial, dels molts assajos publicats no n’hi havia cap en català, tret, és clar, del que relatava la història dels voluntaris catalans.

No crec que el parlant de llengua catalana desconfiï del prestigi de la seva pròpia llengua, ni que en tingui interioritzada la inferioritat. El bon nivell de consum del català en alguns sectors (per exemple el teatre o la ràdio, i també internet i la música) s’adequa precisament a una bona oferta, mentre que davalla quan l’oferta és clarament insuficient. El cas del cinema és el més clar, amb un paupèrrim 3% de pel·lícules que desemboca en uns consums mínims de cinema en català, però amb la televisió passa el mateix: no seria gaire sorprenent comprovar que els índexs de consum de televisió en llengua catalana són coincidents amb l’oferta de televisió conjunta (TV3, 8TV, televisions locals, etc.), en una constatació més que l’oferta sempre és coberta per la demanda.

Llegiríem més en català si hi hagués més llibres en català? Què passaria si l’oferta del sector editorial equiparés les dues llengües? Ja s’ha fet, i es diu Sant Jordi. És el dia en què es posen més llibres a l’abast del lector, i en el qual, possiblement, la fractura lingüística en el mercat es dilueix en disposar a les parades d’una oferta equivalent en les dues llengües. I els resultats són prou il·lustratius: tant el 2014 com el 2015, per Sant Jordi es van vendre més llibres en català que en castellà (aproximadament en una relació de 54%-46%), una tendència que en els dies pròxims, quan sapiguem les xifres definitives del gremi de llibreters, sabrem si es confirma per al 2016. I si és el cas, alguns farien bé de prendre’n nota.