De debò hi ha hagut una adolescència sense ‘Els joves’?

Els que ronden els 30 o els 40 de tot Espanya (inclosos els de Catalunya) es van fer un fart de riure recordant el passat amb el llibre Jo vaig fer l’EGB (Plaza & Janés). Però els catalans que van ser nens o adolescents entre els anys 70 i els primers 90 (unes quantes generacions) hi trobaven a faltar alguna cosa: no apareixien en Pitus ni la seva colla, ni el Filiprim (de debò els nens no veien el senyor Bachs i el senyor encarregat?), ni l'Oliana Molls, ni Els Pets, ni Els joves (algú creu possible una adolescència sense en Neil, en Vyvyan, en Mike...?) ni el Vostè jutja... Calia arreglar un disbarat bibliogràfic com aquest! L'editorial Ara Llibres ha solucionat el greuge. "Em van proposar escriure un llibre en clau de casa, aprofitant els 25 anys de la sèrie mítica Bola de drac", explica el guionista televisiu i radiofònic Josep Maria Bunyol. I en va sortir un llibre nostàlgic, irònic, divertit, tendre i "nostrat": Jo també veia Bola de drac.

El llibre té la tele com a fil conductor, com, de fet, la tenien els nens i els joves de l’època. Però no parla només de televisió. Parla de la identitat, de quan "érem sis milions" (de catalans) i una nena, que es deia Norma, ens ensenyava a estimar i respectar el nostre idioma. Parla de les aventures viscudes (tant les dels esplais d'estiu com les d'en Goku, per exemple). Parla de la infància a través de les sèries i els programes. I parla de l'amor, de la música, dels diners (bàsicament, els dels concursos o els del Monopoly) i dels esports (i no només del Barça!). "Tot el que ens afectava a la vida", comenta l’autor. Res de política ni d'economia, per favor!

Ben mirat, Bunyol no ens ensenya res. Alguna cosa, sí: que la primera pel·lícula infantil doblada al català va ser una Ventafocs... txecoslovaca! O que Tom Selleck va ser l’escollit per fer d’Indiana Jones (una versió cinematogràfica d’Oliana Molls) però estava fent Magnum i llavors el paper va passar a un tal Harrison Ford; o que com més tancats tenen els ulls els japonesos, més grans els dibuixen a les seves creacions. Però Bunyol es dedica, més aviat, a "obrir calaixets de la nostra memòria": "No he volgut mitificar el passat", explica. "Mai cauré en el parany de dir allò tan típic de 'tot era millor...'. Reivindico una època, la meva, però no per ser millor ni pitjor que l'actual". Com Serrat, considera que els seus temps "han estat els únics". I, com passa als sopars d’amics de la infància (d’aquests que, gràcies a Facebook, se celebren de tant en tant), tothom comença a recordar… “És l’equivalent escrit a una conversa nostàlgica en un sopar d’amics. De fet, la llista de temes i personatges que surten al llibre l’hem feta amb amics de tota la vida”, reconeix.

Tot i els comentaris satírics que esquitxen la narració, l'autor no ha volgut fer cap mena de crítica. "Més aviat hi ha ironia amb el passat i també amb el present", diu. "Ara que s’ha obert la veda amb la família reial..."Era un ingenu fervor monàrquic que els Borbons no han acabat mai de despertar, escriu, tot parlant de la cavalcada de Reis. Les picades d’ullet a la situació actual són constants i, sempre, sense ànim de ferir. Potser l’única referència a la política (el Polònia no entra en el temari del llibre, és clar) són aquests comentaris on pilla gairebé tothom, des del president Mas fins als polítics més mediàtics i simpàtics del PP, passant de puntetes per la família Pujol, pel 23F.

Tot, records i picades d’ull, molt proper i molt irònic. “He volgut escriure un llibre molt visual, que es llegeixi amb un somriure a la cara”, adverteix. I se n’ha sortit: “El Quim Masferrer [presentador d’El foraster —que tampoc entra al temari— i company de feina de Bunyol] diu que l’hauria titulat Osti, sí!”, que és el que diu tothom quan obre algun dels calaixos que tenia tancats a la memòria. El resultat és una narració amena, com si fos parlada... Molt radiofònica (defecte professional, se suposa). També ajuden les píndoles intercalades amb comentaris d’amics de generació (David Selvas, Santi Millán, Toni de la Torre...), amb minimonogràfics sobre l’Hotel Fawlty, sobre personatges d’El jueves, l’Un, dos, tres, Ràdio Cincinnati, La Cubana, La Trinca, Dallas o la família Bruguera, i, sobretot, amb la transcripció dels textos de cançons de sèries, o de grups de l’època, amb la intenció de deixar el lector taral·lejant-la unes quantes hores.

Com s’acostuma a dir, l’autor no es mulla a l’hora d’escriure, tot i que té uns quants favorits i no té problema a citar-los. Si ha de triar cinc programes de televisió que l’han marcat, diu: Filiprim, Oliana Molls, El nan roig, Persones humanes i Vostè jutja. De personatges es queda amb Pat el carter, Pitus i la seva colla, Cobi, Tintin i Superlópez.

Hi surt de tot. Però, ha quedat alguna cosa al tinter? “Segur que sí”, reconeix. “Molta gent troba coses a faltar, però he de dir que, la majoria, fan referència ja a mitjans dels anys 90”. Fora de temari, doncs. Tot i així, alguna cosa se li ha escapat: “No he fet referència a un clàssic, el carnet jove i parlo poc de cinema”, admet. Però els oblits no donaran per a una segona part del llibre. “En cap cas. La continuació d’aquest llibre només pot ser la que faci cada lector estirant del fil dels calaixets del record”.