La persiana és verda

Aquest mes d’abril, es compleixen 50 anys de la publicació d’El quadern gris. Si Goethe deia que havia nascut l’any de la publicació de la Història natural de Buffon (1749), i ho afirmava com una premonició de la seua predisposició a l’estudi de la natura i al cultiu de la bona prosa, jo podria dir el mateix amb el cas d’aquesta obra i de la meua admiració per Josep Pla.

Sempre he pensat que el títol d’aquest llibre, tan poc suggeridor, és un homenatge a Benjamin Constant i Le Cahier rouge, també de caire autobiogràfic. Perquè de la primera lectura d’El quadern gris, al qual torne constantment, i ara en l’excel·lent i acurada edició de Narcís Garolera, vaig extraure dues impressions importants: l’extraordinari domini de la prosa i de l’adjectivació, capaç de metamorfosar qualsevol objecte anodí en un obra d’art, i el gust per la literatura francesa. Pla em va descobrir els aforismes de Joubert i de Chamfort, el diari de Jules Renard, els escrits de Benjamin Constant, els pensaments de La Bruyère... El quadern gris és una constant seducció cap a la bona lectura, cap al text formatiu, cap a la mirada oberta i escèptica. Amb Montaigne com a epicentre de tot. Aquell Pla jovenet és un fillol del millor Eugeni d’Ors, aquell que va obrir les finestres de Catalunya de bat a bat, i des de les seues gloses implacables va modernitzar la nostra literatura. Un efecte que també faria Joan Fuster a les nostres terres valencianes, el qual no es podria entendre mai sense la influència fundadora de Xènius.

I, per altra banda, de la primera lectura d’aquell llibre, vaig també entendre la importància de l’adjectivació: la combinació de tres adjectius en gradació, un de físic i descriptiu, un d’un altre àmbit sensorial, i un de caire moral. Pla explicava que buscava l’adjectiu mentre es preparava la cigarreta, i durant aquell acte manual i mecànic el seu cervell destriava les millors opcions. Potser siga cert, o tan sols un nou recurs literari, però ens alerta de la necessitat de pensar bé l’adjectiu, de dedicar-li el seu temps, de tindre una cura especial i una certa tendència al col·leccionisme de mots. En aquell llibre tan brillant de Josep Maria Castellet, Els escenaris de la memòria, l’editor explica una de les seues trobades amb Pla, i com el precepte de la seua bona prosa era la naturalitat: la rígida norma del subjecte, verb i predicat. I com en un dinar d’escriptors va proferir aquella frase famosa de “la persiana és verda”.

Així és, Pla és un model d’escriptura, un bon mestre per a aprendre a escriure. Tot i que, certament, a l’adjectiu verd de la persiana li haurien seguit almenys dos més, molt més eufònics i suggeridors. El gran secret de l’escriptura planiana és la seua falsa simplicitat, i per això, sempre que hi retornem, ens enlluerna. Regressem, doncs, a El quadern gris, que enguany fa 50 anys. (I jo també.)