Vivències d’un barroc avantguardista

En el primer llibre important de Pere Gimferrer (Barcelona, 1945), Arde el mar (1966), hi ha un poema dedicat a Gabriele D’Annunzio, de qui diu: “Tuvo el don de decir con verdad la belleza”. És més freqüent que els poetes vulguin dir la veritat amb bellesa, però n’hi ha que inverteixen la consigna, com el decadentista D’Annunzio o com el barroc, encara que passat per l’avantguarda, Gimferrer.

Mig segle després, torna el mar a un títol d’una obra gimferreriana, i continua essent la bellesa, clarament, l’objectiu prioritari. Hi ha bellesa en la factura impecable dels seus poemes, alçats amb versos de mètrica estricta, i també en les referències constants a edificis, escultures, pintures, músiques, pel·lícules i passatges d’obres literàries. En un dels més breus, disset decasíl·labs, titulat Tacita per umbra —hauria de ser, però, per umbram—, els protagonistes “érem / i som les ombres del Caffè San Carlo”. ¿El de Torí, a la plaça del mateix nom? No ho diu, però és probable, ja que hi ha un “cavall de bronze al centre de la plaça” —monument eqüestre al duc de Savoia, vencedor de la batalla de Sant Quintí (1557).

També s’hi troben diverses expressions relacionades amb les ombres, com per exemple “velut umbra”, que remet al llibre de Job i al tòpic del tempus fugit. Tanmateix, ¿és necessari emprendre l’exploració de totes les referències que conté el poema? Convenient ho és, però no pas imprescindible —i probablement se’ns n’escaparien moltes que només un lector de les dimensions de Gimferrer podria copsar.

El discurs, en qualsevol cas, és prou clar per permetre entendre el missatge essencial, és a dir, que “tot és fet de fragments, tot fet d’instants”; per això aquests individus, potser una parella, que es troben en un cafè al capvespre són com ombres, són tan buits i fugaços com les ombres entre les quals deambulen. Però com que això no és cap descobriment, i l’autor reincideix en una veritat que fa segles que els poetes i els moralistes constaten, convé deixar-se endur per les incitacions a contemplar obres artístiques, literàries o històriques que el poema vehicula; al capdavall, el que recordarem sempre són els instants en què triomfa la bellesa.

Segons pròpies declaracions de l’autor, aquest recull de setze poemes —descomptant-ne un de dedicat a Maria-Mercè Marçal—, va ser compost en un període d’un mes aproximadament, durant el qual es va veure apartat, per qüestions de salut, de les activitats normals. En aquesta mena de parèntesis són inevitables les evocacions del temps i les experiències passades; l’amargor s’escampa delicadament i es concentra en algunes imatges memorables.

Tot i que són lluny del tarannà de Gimferrer els laments personals i encara més les divagacions confessionals, apareixen algunes sentències així de contundents: “Els anys se m’han tornat pasta de dents” —i ja se sap que el dentifrici, un cop tret de l’envàs, no hi manera de tornar-lo a dins—, “Paris after the dark el meu destí” —amb el títol Paris After Dark, hi ha una pel·lícula americana del 1943 sobre la resistència francesa: gent que viu una vida normal de dia, i de nit s’enfronta a l’ocupant—, “acostumar-se a esdevenir mortal” —el memento mori és un altre tòpic ancestral: tenir sempre present la pròpia desaparició, per contrarestar l’orgull i la vanitat...

Si bé la veu de Gimferrer és la mateixa de sempre, tan plaent a l’oïda com desafiadora de la lògica, aquest exercici introspectiu, en què senyoreja la interrogació reiterada sobre l’instant i la vivència de l’eternitat, dóna al llibre, en el context de l’obra de l’acadèmic, un aspecte lleugerament excepcional.