Un líder sindical català va guanyar quatre milions gràcies als seus càrrecs públics

Ningú no ha tingut tan poder a la infermeria catalana en els darrers 30 anys com Luis Cabado, l’home que ha ocupat gairebé tots els càrrecs institucionals de la professió i es va convertir en l’interlocutor clau per a governs i patronals. Però aquest “negociador implacable, que presumeix de tenir els millors contactes”, segons afirmen els qui hi han compartit taula, ha tingut una altra faceta oculta: la d’un ambiciós home de negocis que ha acumulat, gràcies als càrrecs institucionals, una fortuna de més de quatre milions d’euros, segons acredita una investigació duta a terme per EL PAÍS. Una riquesa que manté oculta, en bona part, darrere d’un grapat de societats i propietats a nom de terceres persones, principalment familiars, però també alguns gestors.

Un repàs als càrrecs que ha ocupat Cabado il·lustra el pes que ha tingut en la sanitat catalana. Des dels anys 80 fins al 2004 va ser el secretari autonòmic del sindicat d’infermeria Satse. Des del 1993 fins a l’actualitat ha presidit la Fundació de la Infermeria Catalana —Fudinca, anomenada des del 2013 “Fundació Internacional Catalana Solidària”—, de la qual va ser nomenat president vitalici el 2002 i que es finança gairebé completament amb fons públics. Entre el 2000 i el 2012, Cabado també va ser membre del consell director del Servei Català de la Salut (CatSalut), organisme públic que gestiona tota la xarxa sanitària, i va participar també en diversos òrgans assessors de la Generalitat.

Aquest cúmul de càrrecs ha donat a Cabado informació i contactes clau que ha sabut rendibilitzar. El primer gran negoci el va fer amb la seu central a Catalunya de Satse, que es va quedar en propietat aprofitant-se dels ajuts que la Generalitat va començar a donar el 1990 als sindicats per pagar el lloguer de les oficines. La seu ocupa dos pisos, que sumen gairebé 400 metres de superfície, al número 40 del carrer de Pelai, en ple centre de Barcelona. El valor de mercat dels dos immobles supera, segons els preus de la zona, el milió d’euros.

Cabado va participar, com a líder de Satse, en la gestació dels ajuts. Alhora, a través d’un gestor (avui mort) va prendre el control d’una societat, Oliverus, que va comprar les oficines poc abans que la Generalitat comencés a pagar els lloguers. Tres anys més tard, aquest gestor va cedir el control de l’empresa a l’exdona de Cabado mitjançant una petita ampliació de capital de 30.000 euros, un import molt inferior al valor dels actius que tenia Oliverus. L’anàlisi dels comptes que l’empresa va dipositar al Registre Mercantil revela la magnitud del cop: Oliverus no només va aconseguir fer front còmodament a la inversió feta, sinó que amb pocs exercicis va acumular 350.000 euros en reserves (beneficis no abonats als accionistes).

Aquesta bona salut financera s’explica, almenys en part, per una dada notable: la Generalitat va pagar a Oliverus durant molts anys un lloguer aparentment molt per damunt del preu de mercat. Si l’empresa va ingressar el 1994 gairebé 120.000 euros per les rendes —xifra que ascendia una dècada més tard a 154.000 euros—, el 2012 aquest import havia descendit fins a gairebé la meitat: 67.000 euros. Una font coneixedora dels ajuts explica que “durant molts anys la Generalitat no controlava gaire l’import dels lloguers”. “No va ser fins a les retallades dels darrers anys que la Conselleria de Sanitat va imposar als propietaris ajustos estrictes en el preu del lloguer i d’aquí la gran caiguda dels ingressos d’Oliverus”, explica aquesta font.

El secretisme amb què Cabado va dur a terme la compra de la seu de Satse queda il·lustrat amb una dada sorprenent: l’actual direcció del sindicat assegura que no tenia “ni idea” que l’immoble que ocupa és propietat de l’exdona de l’antic líder.

La segona gran font de negocis de Cabado en el sector sanitari, segons ha pogut saber aquest diari, ha estat una intensa activitat de mediació i consultoria feta a través de quatre societats: LAC Gestió 1953, Envalo S XXI, General Servicios 1949 i Silucan. Les quatre empreses han actuat en l’última dècada com si fossin un petit hòlding: han anat canviant d’administradors i de seu, però ho han fet sempre entre un grup reduït de propietats i persones de l’entorn de Cabado: la mare, l’exdona, la nova parella, les filles i el gestor Pedro Salvador Cutillas, entre altres persones properes. En l’afany que ha tingut perquè no li figurés el nom en cap registre, Cabado ha acabat per compondre amb el pas dels anys un dibuix revelador: una mena de roda giratòria en què ell mateix, com a eix a l’ombra, és l’únic nexe en comú entre totes les peces.

Entre el 2008 i el 2013, segons els comptes dipositats al Registre Mercantil, les quatre societats van facturar més d’1,9 milions d’euros i van guanyar —gràcies a uns costos de personal i de gestió molt reduïts— gairebé un milió d’euros, diners que també en aquest cas continuen en forma de reserves a les mateixes societats. Aquest diari ha investigat la trajectòria de Cabado i el seu entorn en els darrers anys. Cap de les persones que l’envolta no ha fet cap carrera que pugui justificar aquesta quantitat d’ingressos, tret d’ell mateix. Diverses persones que l’han tractat el defineixen com “un aconseguidor” i “un intermediari”, algú que ha alternat els càrrecs públics amb una forta presència en el sector privat. El mateix Cabado va admetre a EL PAÍS fa sis mesos —quan se li va preguntar per una de les empreses— que “és comú” que hi hagi empreses que sol·licitin els seus serveis, ja que ha estat “tota la vida al sector” i coneix “gairebé tothom”. L’antic sindicalista es va oferir aleshores a informar de les seves activitats “amb total transparència”, però no ha atès en les dues últimes setmanes les trucades repetides que li ha fet aquest diari per mantenir-hi una entrevista.

Els ingressos elevats obtinguts per les empreses de l’entorn de Cabado han coincidit en el temps en un notable increment patrimonial, propietats en què han anat sent domiciliades les diferents empreses de la família. Totes aquestes propietats tenen un valor de mercat —segons dades incloses al Registre de la Propietat o una estimació prudent dels preus de mercat— de més de dos milions d’euros. A partir del 1994, Cabado ha passat a ser propietari d’un pis de 213 metres quadrats en una finca règia de Barcelona, un apartament en un complex de golf a Tenerife i una casa en una urbanització de luxe al Romaní (el Vendrell, Tarragona). Oliverus, per la seva part, ha aconseguit un altre immoble al districte de l’Eixample de la capital catalana, igual com una de les seves filles (aquesta amb la parella), mentre que la seva exdona ha adquirit un pis al centre de Sitges. El grup familiar, a més, també ha comprat mitja dotzena de places de garatge.

El tercer i l’últim negoci en què s’ha embarcat Cabado és el dels contractes de rehabilitació de la sanitat pública. En l’últim gran concurs convocat per la Generalitat d’aquesta disciplina, celebrat el 2012, Cabado s’hi va presentar sense èxit amb una empresa, Codebi BCN, administrada pel seu gestor de confiança des de fa dues dècades, Pedro Salvador Cutillas. Malgrat aquest fracàs aparent, la societat va aconseguir quedar-se amb dos grans contractes —valorats en 15 milions d’euros fins al 2021— fent servir un estratagema: associar-se mitjançant una figura anomenada “aliança estratègica” amb els dos hospitals privats integrats a la xarxa pública. Aquests centres poden aconseguir de manera directa l’adjudicació d’un contracte públic, que, d’altra manera, hauria de sortir a concurs.

Codebi BCN, però, era una societat instrumental. No tenia treballadors ni activitat i va ser comprada pel gestor de Cabado tan sols un mes abans de formalitzar els acords amb els hospitals Sant Rafael i Sagrat Cor. EL PAÍS va destapar el cas el mes de novembre passat, la qual cosa va motivar la Generalitat a obrir una investigació, que ha acreditat que la maniobra constitueix una subcontractació irregular d’un contracte públic. Una maniobra que ha esdevingut molt rendible: Codebi BCN va repartir un total de 190.000 euros en dividends en l’exercici de 2013, el primer complet en què va gestionar els dos contractes de la sanitat pública.

Investigacion@elpais.es