Català a cop de manifestos

1. La situació actual del català justifica el manifest? Hi ha tres punts clau per fer-se una idea de l’estat de la llengua: un, l’ensenyament secundari. Tot el guany (en ús i en qualitat) que s’ha produït a primària es perd a secundària. Als instituts, el prejudici anticatalà d’alguns sectors i els hàbits de convergència (canviar-se a la llengua de l’interlocutor) adquirits per tots els infants fan que el català gairebé s’invisibilitzi. La degradació qualitativa és sagnant, i si algú ho nega és que no ha trepitjat un institut. Dos, la nova immigració: només el 6% dels nouvinguts del segle XXI té el català com a llengua de relació. És una dada importantíssima: menys d’un de cada deu. Qui creu que així es podrà contribuir a la transmissió intergeneracional positiva? I tres: la llengua no marcada ja és rotundament el castellà. Només el 40% dels catalanoparlants s’adrecen en català als desconeguts, i d’aquests, dues terceres parts canvien si l’interlocutor respon en castellà. És a dir: només el 12% dels catalanoparlants mantenen la llengua en converses bilingües. El 88% de les interlocucions entre parlants de llengua diferent es fan en castellà (o fins i tot entre catalanoparlants, paradoxa que els més optimistes asseguraven ja extingida). És la llengua que s’usa per defecte. Quant de temps pot sostenir una situació així una llengua en recessió?

2. El bilingüisme és un problema? Socialment parlant, és un problema per a les llengües dominades, perquè les aboca a la residualització. El bilingüisme a la catalana pressuposa igualtat de condicions jurídiques, que a l’hora de la veritat no es donen (vegeu l’etiquetatge, per exemple). El desequilibri és aclaparador: es manifesta en la protecció legal, l’absoluta parcialitat de la justícia en cas de conflicte (quantes denúncies per abusos lingüístics s’han resolt amb condemna?) i les tendències que arrossega la globalització, que afavoreixen les llengües dominants. Encara hi ha un altre factor que no es considera: la tendència dels parlants de llengües dominants al monolingüisme diguem-ne natural. De la mateixa manera que el turista ianqui s’espera que el nadiu li contesti en anglès, la situació de bilingüisme a la catalana ha consolidat la creença d’àmplies capes de l’emigració espanyola que el bilingüisme és un salconduit per viure en castellà sense fer cap esforç d’aproximació a la llengua del país. És el fons que oculta el supremacisme a la Ciudadanos: bilingüisme vol dir que tu sàpigues dues llengües perquè jo pugui continuar vivint tranquil·lament en la meva. Hi ha sociolingüistes que destaquen la dada positiva que el 13% de pares castellans parlen en català als seus fills, però això vol dir que l’altre 87% no pot (perquè no el parla) o no considera necessari fer-ho. Una bona dada fóra saber quin percentatge de pares de la nova immigració transmeten la pròpia llengua i quin el castellà.

3. Com podrien assolir-se els objectius que proposa el manifest en una Catalunya ja independent? Això, ara com ara, no ho pot respondre ningú, i és una de les coses que el manifest convida a fer. S’han fet moltes propostes interessants, que s’haurien de debatre al moment del procés constituent. Ara, és obvi que ateses les circumstàncies caldrà un mínim de protecció i promoció legals, tant del català com de l’aranès. L’administració i l’escola han de ser en la llengua pròpia, això és indiscutible. Oficialitat, territorialitat... Ja ho veurem. A mi em sembla bàsic que hi ha d’haver àmbits de monolingüisme, que tota llengua necessita per sobreviure. Però que ningú es pensi que l’Estat català serà monolingüe, perquè això avui dia és impossible (de la mateixa manera, tothom entendrà que tampoc es pot perpetuar el monolingüisme en castellà, més enllà de les generacions actuals). Moltes propostes van en la línia de la promoció de les llengües de la immigració, perquè el futur és multilingüe i, en aquest sentit, tenim la sort d’haver-ne rebut un ventall molt variat. I per descomptat el castellà hi serà present, perquè és inimaginable que desaparegui del país. Seria com pretendre obviar l’anglès... Si és la llengua en què es redacten més de la meitat dels treballs universitaris de les carreres de ciències!

4. Si finalment no hi ha estat propi, no hi ha alternativa? Està esgotada la normalització lingüística? El procés de normalització lingüística també s’ha fet molt a la catalana, és a dir, sobre el paper. Una mica com les lleis de desconnexió. Agafem la policia, per exemple. Els Mossos d’Esquadra són un cos exemplar en molts aspectes, però en aquest... La normativa estableix que la llengua de relació dels agents de la policia catalana entre ells i amb la població és la catalana. I això, calculant una mitjana de tot el territori, si es compleix al 50% ja és molt. I tiro llarg. La llei hi és, la normativa existeix... però s’incompleix i no passa res. I si mirem l’àmbit de la justícia, la cosa ja es converteix en un sarcasme. L’etiquetatge, l’audiovisual... Ja pots anar establint normatives, que si l’ase no vol beure... I no oblidéssim que mentre ens escarrassem a desplegar l’indesplegable, la degradació qualitativa es va accelerant.

Pau Vidal és lingüista i membre del col·lectiu Koiné, impulsor del manifest presentat el passat 31 de març.

1. La situació actual del català justifica el manifest? La llengua catalana paeix molt malament els manifestos, que solen servir per separar i enquistar posicions, en contra del que passa amb els discursos (Guimerà el 1895, Fabra el 1934 o Solà el 2009), que congrien consensos sota el paraigua de l’autoritat indiscutida. La situació del català justifica la posada en marxa de polítiques actives i de més propostes de normalització, i no pas de batusses públiques a mata-degolla. Les darreres dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics confirmen l’estancament —si no reculada— de la majoria d’indicadors importants, després de la sotragada sociolingüística que ha comportat la nova immigració i de comprovar com moltes conquestes es desfan com un terròs de sucre. Però tampoc es poden obviar els factors positius, la negació dels quals només és compatible amb una ceguesa pertinaç. En els darrers 30 anys el català ha atret parlants de castellà cap al bilingüisme en català, fins al punt que hi ha més parlants de català de segona llengua (3.087.200) que no pas de primera (1.940.000), i el comportament en alguns àmbits, com ara internet i les noves tecnologies, demostra que podem confiar —una mica almenys— en els joves, una franja d’edat suspecta de renunciar a la llengua en benefici del castellà. Però sempre hi ha hagut un sector descontent amb la velocitat de la normalització lingüística, el dels qui, en paraules d’Antoni M. Badia i Margarit fa 30 anys, “perden la paciència davant els fruits migrats de la normalització tal com aquesta es duu a terme entre nosaltres”.

2. El bilingüisme és un problema? El problema és la proposta de bilingüisme procedent de sectors com Ciutadans i el PP, que busquen, com passa a Lleida, el disseny d’una política pública en dues llengües que permeti al ciutadà monolingüe en castellà seguir sent monolingüe. És doncs un bilingüisme de drets, mai de deures, perquè el fet d’aprendre i fer servir el català no és percebut com una necessitat ni tampoc com un imperatiu de cap mena. I el bilingüisme entès —ara sí— com la competència dels parlants en totes dues llengües, més que un problema, és una realitat que no pot ser escamotejada i a la qual hem de fer que també aspiri el català: avui dia, a Catalunya, hi ha 1.200.000 persones que parlen castellà però no parlen català, tot un oxímoron mental per a aquells que fan bandera de bilingüisme però sistemàticament titllen les mesures de foment del català de “polítiques identitàries”. El bilingüisme no pot ser un problema si s’entén com una addició de competències que redundi en benefici de l’individu, en el benentès que ha d’actuar, no pas com l’antesala de la tan temuda substitució lingüística (desmentida pel català, almenys a Catalunya), sinó d’un multilingüisme que serà característic del segle XXI.

3. Com podrien assolir-se els objectius que proposa el manifest en una Catalunya ja independent? És difícil de dir. Caldria reservar alguns àmbits en els quals l’ús del català fos imprescindible, tot evitant el bilingüisme per duplicació, de manera que l’usuari hagués de passar pel català. Però això xocaria amb principis de ciutadania bàsics. A banda del debat sobre l’oficialitat, sempre s’ha sostingut que en la Catalunya independent es mantindria el dret d’ús del castellà, una qüestió que es dóna per descomptada. Ara bé, ¿es consagrarà aquest dret a la mateixa Constitució? Seria difícil mantenir l’opció contrària amb un 55% de parlants de castellà com a llengua inicial, però les conseqüències serien immediates: de seguida serien vàlids i legals tots els actes fets en castellà (no només l’ús interpersonal, també contractes, convenis, relacions amb l’administració), de manera que l’hipotètic monopoli del català en alguns àmbits es veuria amenaçat. I el mateix passa amb el coneixement del castellà: si la República catalana en garanteix el dret, haurà de ser ella mateixa qui inclogui l’ensenyament del castellà en el currículum obligatori, tot comprometent-se a formar ciutadans bilingües. Abans de decidir de quina manera es poden assolir els objectius plantejats, caldrà saber quins drets s’està disposat a recollir en la nova carta magna.

4. Si finalment no hi ha estat propi, no hi ha alternativa? Està esgotada la normalització lingüística? És un error creure que la normalització ens havia de portar a una estació de destí anomenada normalitat. I no és això: ens haurem de conformar amb l’aplicació continuada d’un seguit de mesures que ens garanteixin una resiliència permanent a les successives sotragades, vinguin de la política o de la demografia. En cap cas es pot renunciar a l’aplicació de polítiques actives que pretenguin fomentar el català, primer desplegant del tot la llei vigent (de la qual encara hi ha articles per desenvolupar), i segon elaborant si molt convé una nova llei, tenint en compte que l’actual (de 1998) no va preveure ni l’impacte de les noves tecnologies en la llengua ni l’arribada d’una nova onada migratòria. I dos motius més per persistir-hi: d’una banda, ningú sap a hores d’ara ni quan ni com es podrà constituir un estat propi, i no ens podem jugar la salut de la llengua a una sola carta; i de l’altra, l’existència d’un estat, tal com mostra el cas del gaèlic irlandès, o sense anar tan lluny el del mateix català a Andorra, no és suficient perquè una llengua en inferioritat pugui sobreviure en condicions. Cal entendre que la llengua és una gran infraestructura, sobre la qual s’han de fer inversions permanents.

Rudolf Ortega és lingüista i autor de la secció ‘Brou de Llengua’ d’Elpais.cat.