La indulgent diplomàcia d’‘Afers exteriors’

Al darrer capítol de la sisena temporada d’Afers exteriors Noam Chomsky li explicava a Miquel Calçada que els Estats Units eren un país insular on molta gent no sap on és França, i encara menys Catalunya. Això va deixar molt preocupat Calçada, tot i que Catalunya patia el mateix problema que França. “El nostre país no és al mapa” i acabava preguntant-se: “Volem o no volem ser al món?”. Calçada té clar que per ser al mapa cal tenir un Estat i la nova temporada l’ha dedicada a descobrir, com ell mateix ha explicat, onze països que “no eren un Estat i ara ho són”. Al web de l’espai, aquesta intenció programàtica s’enuncia més confosament: “Hem volgut conèixer quines són les il·lusions i esperances d’onze països del món que han passat moments complicats”.

Des d’aquesta perspectiva, quan es visita un país com Eslovènia o Noruega no hi ha cap problema en l’ajustament del missatge principal. Gràcies al petroli, per exemple, als noruecs gairebé els passa allò que somniava Francesc Pujols per als catalans: tenir-ho tot pagat. A més, allà el seu procés va acabar bé. El juny del 1905, el Parlament noruec va declarar unilateralment la dissolució de la unió amb Suècia. I després d’una atuïdora victòria en un plebiscit, l’octubre d’aquell mateix any els dos governs van pactar el final de la unió i la independència de Noruega.

Però Calçada no ha buscat, i això està bé, només els casos senzills on el projecte independentista pugui emmirallar-se. També ha anat a Kènia o a Sudan del Sud. És clar que el catàleg més recent, des del 1980, de països que han arribat a la independència no és gaire lluït. Hi ha tot el món de les repúbliques exsoviètiques, Kosovo, Bòsnia, Eritrea, Namíbia, Zimbàbue... Per això també ha visitat Corea del Sud (independent des del 1948), Malta (1964), Qatar (1971), Singapur (1965), Jamaica (1962) i, amb altres propòsits, Colòmbia.

De vegades, el mateix responsable del programa manifesta una recança gairebé moral per no haver parlat de coses de les quals s’ha de parlar

I és en els programes sobre aquests països on grinyola la lírica final que posa Calçada, el seu editorial. Afers exteriors acomiada Kènia citant Shakespeare (“no tracteu de guiar qui pretén elegir per si mateix el seu propi camí “), però no acut a altra mena de literatura com, per exemple, els informes d’Amnistia sobre execucions extrajudicials, desaparicions forçades i violacions de drets humans. Més escandalós encara és el final del programa dedicat al Sudan del Sud. Admet que hi ha fam, d’això en parlen tot el programa cooperants catalans d’ONG, malalties i guerres. “És un dels països més pobres i inestables del món, però és un Estat, el seu, perquè un dia van decidir ser-ho i ho van ser”. Aquest és el valor fonamental. El Sudan del Sud ha aconseguit ser Estat. Sembla que no importa que la Unió Africana parli de crims de guerra i canibalisme forçat i que Amnistia hagi denunciat, un cas, que les forces del Govern van asfixiar deliberadament més de 60 homes i nois que van tancar dins d’un contenidor i, un cop morts, van deixar els cadàvers a un camp de la localitat de Leer.

La visita a Corea el Sud i les llargues xerrades amb una estudiant local d’antropologia –que parla perfectament català gràcies a un Erasmus– va servir a Calçada per tornar al celebèrrim episodi d’Afers Exteriors (2009) sobre Corea del Nord, un monòleg d’una autoritat local que era català. Llavors, el programa va fer polèmica sobre si era, o no, un regal informatiu a la dictadura nord-coreana. Set anys després, animat perquè l’estudiant li manifesta que creu que la gent de Corea del Nord, al marge del règim autoritari, també riu, canta i s’ho passa bé, Calçada li pregunta si pensa que “la informació que es dóna des de Corea del Sud és una mica tendenciosa” i si creu que pinten Corea del Nord “més autoritari del que és”. Gran pregunta. Sembla una justificació retroactiva.

De fet, quan Afers exteriors va a un país no és per conèixer-lo des del punt de vista dels nadius, amb alguna excepció. És per explicar-nos com viuen i què en pensen catalans instal·lats allà i, també, nacionals que per una raó o altra parlen català. Moltes vegades són testimonis molt interessants que confronten maneres de viure i d’entendre la vida. Però el que no fa el programa, i ho admetia el mateix Calçada en una entrevista a Catalunya Ràdio, “és anar a buscar el que no ens volen ensenyar”. Home, això no és precisament una definició de periodisme. De vegades, el mateix responsable del programa manifesta una recança quasi moral per no haver parlat de coses de les quals s’ha de parlar. Ho va fer en el comiat de l’espai dedicat a Qatar, que li va provocar una “contractura cerebral”. Després de dir-nos que aquest era el Qatar “que jo havia pogut veure”, admetia que l’altre, el de 40 obrers morts cada mes a les obres del mundial també existeix “però té l’accés restringit”. 

Sobre Singapur, tot i que Calçada posa en dubte les paraules d’una de les seves convidades quan li diu que és “una democràcia una mica diferent” i tot i que Calçada parla de dictadura i el seu interlocutor el matisa: “dictadura tunejada”... al web del programa es pregunten si és una democràcia o una democràcia tunejada (ara adjectiven la democràcia, no la dictadura) i Calçada acaba el programa resumint que és un país amb una prosperitat envejable i una enorme seguretat “a canvi de renunciar a l’Estat del benestar i a una important part de la llibertat”. “És un preu massa car per poder existir? La pregunta la vaig deixar allà i vaig agafar el vol de tornada” són les darreres paraules del cronista. D'aquesta manera se'n torna. Es tracta de fer reportatges o excursions? O potser ni una cosa ni l’altra, simplement és una determinada manera, molt indulgent, d’entendre la diplomàcia catalana.