Els clàssics i la tradició literària a Catalunya

Amb una mica de retard, Edicions 62 porta a les llibreries Per què llegir els clàssics, d’Italo Calvino, en molt bona traducció de Teresa Muñoz (Barcelona, 2016). El llibre és, originalment, del 2002, i va ser traduït al castellà amb una gran puntualitat. Es tracta d’una recopilació d’articles escrits a la premsa, conferències dictades i pròlegs per a edicions italianes d’una sèrie d’autors “clàssics”, d’Homer a Cesare Pavese, que ja ho és. No és el primer, ni serà l’últim dels llibres dedicats a revisar el concepte de “clàssic” en el món literari europeu i americà: per esmentar només tres autors de calibre que han parlat de la mateixa qüestió, recordem el preciós article de Sainte Beuve, Qu’est-ce qu’un classique, un speech de Mark Twain i l’article de T. S. Eliot amb el mateix títol: What Is a Classic. Com és natural, cap dels antics no es va fer aquesta pregunta pel fet que es trobaven immersos en la classicitat, si es pot dir així. Va ser la restauració del llegat grecollatí de l’humanisme renaixentista, i després la Il·lustració, els que van posar sobre la taula aquesta qüestió, al zenit de la qual es troba el llibre de Harold Bloom, The Western Canon, pel qual un arriba a la conclusió que no hi ha res més clàssic i més canònic al món que William Shakespeare: una exageració.

Tanmateix, per què aquest llibre arriba amb catorze anys de retard en català respecte a l’original italià, com ja hem dit? La resposta potser es troba en el fet que a Catalunya, malgrat l’esforç que van fer els noucentistes per restaurar els grans valors de la literatura universal —inclosos els autors grecs i llatins, traduint-los i comentant-los tots—, i sens dubte a causa de la Guerra Civil, vam perdre les referències canòniques dels grans autors de les terres de Ponent. En primer lloc, perquè no tenim una literatura dels segles XVI a XIX, aquest ben inclòs, que s’hagi emmirallat en els grans autors de la tradició europea —ni tan sols en els nostres poetes i prosistes medievals, que cauen massa lluny—; en segon lloc, perquè la pedagogia noucentista no va arribar a agafar —malgrat que va celebrar l’aniversari de la mort de Goethe, el 1932, amb una antologia de poemes seus “dedicada a les escoles de Catalunya”—, i, finalment, pel fet que tota la literatura que s’ha produït a Catalunya els últims cinquanta o seixanta anys, amb notables excepcions i amb l’excepció clara de la poesia, ha estat una literatura d’urgència i testimoni”, la qual cosa no garanteix en absolut que hi ressoni cap clàssic ni que pugui aspirar a convertir-se en tal cosa al cap dels anys. Com he escrit en diverses ocasions, Catalunya ja no tindrà mai una tradició literària pròpia, perquè la major part dels llibres són d’ocasió —la novel·la, en especial—, i l’altra part estan escrits amb un desconeixement total de la nostra tradició moderna —que no existeix— i de la tradició europea i nord-americana. Ara ja no hi ha gairebé ningú que, abans de posar-se a escriure, s’obligui a la lectura d’allò que Carles Capdevila en deia “el que cal llegir” en un llibret que ve a ser el nostre cànon literari.

El llibre de Calvino, com es pot suposar, no pateix cap d’aquests problemes, perquè fins i tot el feixisme italià —per esmentar un temps de misèria— admirava Horaci, Ovidi i Virgili. Amb tota la felicitat del món, pròpia d’un lector sensible i intel·ligent, el llibre repassa l’obra de grans clàssics, entre ells Tirant lo Blanc, l’Ariost, Daniel Defoe, Voltaire, Diderot, Balzac, Dickens, Flaubert, Tolstoi, Henry James, Gadda, Hemingway o Jorge Luis Borges.

L’autor italià esgrimeix molts arguments per definir el que és un “clàssic”, entre altres el fet que es tracta de llibres i d’autors que sempre poden ser rellegits amb profit, o el fet que la saviesa llur no s’acaba mai. L’argument més senzill de tots, però, no el fa servir. Un clàssic ho és perquè és molt bo des del seu moment fundacional, per molt que les capes hermenèutiques que se li afegeixin el considerin de manera molt vària: ara amb lloes, adés amb desdeny. No és qüestió que Voltaire tingui més línies que quasi ningú a totes les enciclopèdies literàries; és que era d’un geni que tomba. No és qüestió que cada país s’inventi exageradament el valor d’un autor per convertir-lo en clàssic i, així, en senyal o glòria d’una terra, com algú podria pensar que ha succeït amb Cervantes, Shakespeare o Goethe. No: la qüestió és molt més senzilla: són clàssics, o ho esdevindran, aquells autors i aquelles obres que han nascut amb una severa i dificultosa voluntat de ser exemplars i perfectes. Ja la paraula llatina classicus designava els ciutadans “de primera”: els més bons, els més nobles, els més eminents.