Testimonis de càrrec

En els darrers mesos han publicat les memòries dos veterans molt molt bons periodistes, de generacions diferents, estils molt diferents però amb un element comú: la defensa dels valors periodístics, és a dir, independència, objectivitat, rigor, coneixements. Tots dos entenen l’ofici com un fi en si mateix, no com un mitjà per aconseguir altres objectius. Es tracta de Wifredo Espina (Quan volien silenciar-me, Pagès editor) i Lluís Foix (Aquella porta giratòria, Destino). Espina va ser una peça clau de la gran època d’El Correo Catalán, quan rondaven els anys seixanta i principis dels setanta del segle passat. Un canvi empresarial va propiciar que Andreu Roselló fos nomenat director i Manuel Ibáñez Escofet subdirector, un duo que es complementava bé. Al cap de poc s’hi va afegir Wifredo Espina com a subdirector d’opinió i editorialista, tot i que la seva influència en aquells anys es va deure sobretot a la col·laboració diària titulada “Cada cual con su opinión”.

En aquells temps la crítica política era impossible i, arran de la Llei de Premsa del 1966, també perillosa. Però Espina va aconseguir practicar-la. Com? Buscant subterfugis amb intel·ligència, habilitat i subtilesa. En textos molt breus, es limitava a assenyalar dades o comentar el que ja s’havia publicat amb un to d’aparença innocent però amb un fons netament subversiu: es destacaven disbarats obvis, es buscaven incongruències i contradiccions de la dictadura, en definitiva, es criticava, però… com que ja s’havia publicat! Es tractava d’“escriure entre línies perquè et llegissin també entre línies”, diu. La seva habilitat era endiablada, i fins a la mort de Franco la influència que va exercir va ser enorme. Amb la democràcia semblava que desapareixeria la censura i no s’hauria d’escriure entre línies. No va ser així a El Correo Catalán. Un grup d’accionistes, amb Jordi Pujol al capdavant, va passar a controlar el diari. No només va continuar la censura, sinó que fins el mateix Pujol escrivia editorials. Allà va començar la decadència del diari, que va acabar desapareixent a mitjans dels anys vuitanta. Pujol i la premsa són un capítol a part per explicar aquells 23 anys de “dictadura blanca”, en paraules de Tarradellas, que han deixat les seqüeles populistes avui tan visibles.

Lluís Foix, avui més actiu que mai, tal com passa de vegades amb els jubilats, ha escrit unes divertides memòries en què es recorden especialment les peculiaritats d’aquesta institució catalana que és La Vanguardia, des del 1969, quan va entrar com a simple traductor, fins al 1983, en què en va ser nomenat director per molt pocs mesos. El llibre està escrit amb voluntat d’estil: la prosa directa, aparentment desmanegada, però acurada i irònica, a la manera planiana, mostra la capacitat literària d’aquest periodista cosmopolita. Per exemple, és una delícia el contrast que fa entre les redaccions d’aleshores i les d’avui. “Els instruments clàssics del redactor”, diu, “eren el bolígraf, el llapis, la tisores, una pila de quartilles de paper marró, rústiques i de qualitat mediocre, un pot de cola amb un pinzell llefiscós i la màquina d’escriure aparcada al costat”. I pel que fa a l’ambient: “En aquella redacció es parlava, es bevia, es fumava i es criticava a tothom, els de dins de casa i els de fora (...). Les riallades eren habituals. En aquest aspecte, avui les redaccions són més silencioses i desconfiades. Es parla per les xarxes socials de vegades des de l’anonimat. Es parla menys. Els ordinadors i les noves tecnologies han fet emmudir les sales dels diaris que sovint s’assemblen als espais silenciosos dels hospitals”.

I també és magistral el relat d’algunes baralles internes i la manera com retrata els personatges que entren en escena, començant per l’editor actual, Javier Godó, i molt especialment el seu pare, don Carlos. Foix no es talla ni un pèl, coneix bé el tarannà liberal dels propietaris. Hi apareixen redactors experts com Antonio Carrero; savis universals com José Casán Herrera; mestres com Santiago i Carlos Nadal, Lorenzo Gomis o Jaime Arias; el director Horacio Sáenz Guerrero; corresponsals històrics com Ángel Zúñiga i Tristán La Rosa, tractats amb un punt d’acidesa, o els aleshores joves amics Lluís Permanyer i Tomás Alcoverro. Per sobre de tots destaca l’extraordinari retrat d’un personatge indescriptible: el gran Álvaro Ruibal. De vegades s’allarga a l’hora de descriure’ls, de vegades la clau es troba en una frase lapidària: “Horaci sempre mostrava una gravetat concentrada”. Exacte.

Foix ha escrit un gran llibre, esperem anhelosos que en compleixi la continuació promesa.

Francesc de Carreras és professor de Derecho Constitucional.