La culpa també és del PP

La política-ficció triomfa a les sèries televisives, per la qual cosa els nous politòlegs creuen que amb el comandament a distància n’hi ha prou i no cal llegir —per exemple— Maquiavel. En aquests dies empipadors de greu crisi política s'ha citat més vegades la sèrie danesa Borgen que el savi Lincoln, l'existència del qual per a força gent es deu exclusivament al film de Spielberg. En el passat, una tesi habitual era que el PP podia tenir majoria absoluta malgrat uns resultats poc favorables a Catalunya, mentre que al PSOE li feia falta el màxim d'escons catalans. És postulable, al contrari, que la inoperància sistèmica del PP a Catalunya va obrir l'espai a Ciutadans fins al punt que, després de l'etapa de desplegament a Catalunya, el partit d’Albert Rivera ha aconseguit quaranta escons al Congrés dels Diputats, restant presència parlamentària al PP.

Sorgit com a reacció davant dels dogmes i pràctiques del nacionalisme, Ciutadans ha aconseguit allò que el PP mai va saber articular. En part, va haver-hi l'operació Piqué, finalment boicotejada, de forma significativa, per l'aparell nacional del PP. De manera que Convergència i PP van contribuir a aquesta emergència rellevant, amb la diferència que Convergència tenia una tàctica —cada vegada més fallida— i el PPC no la contrarestava amb capacitat d'atreure votants. Eren problemes d'un liderat sense empatia a Barcelona i de disfunció estratègica a Madrid. Si el PPC hagués tingut la mínima plasticitat, en aquests moments potser seria una opció centrista vàlida en recompondre's el mapa polític català. Per contra, alguns àugurs fins i tot anuncien una bipolarització: Ada Colau contra Ciutadans. D'una altra manera, amb una estratègia més intel·ligent, en enfonsar-se electoralment Convergència i amb la incertesa d’Unió, el PPC hauria tingut més espai, però en realitat es retreu i es fa residual, a falta d’una reconsideració a fons i pendent de la situació actual de Rajoy, com si no fos factible renovar-se a Catalunya, recuperar espai centrista i contrarestar l'avanç de Ciutadans. Hi ha indicis de malaptesa i desconeixement històric.

Tot això és, certament, política ficció. I la política ficció freqüentment no disposa de tanta capacitat de ficció com per preveure imprevists. Però en el cas del PPC hi havia evidència empírica suficient per veure que anava quedant aïllat, sense connexions socials ni idees-força. La debilitat del PP a Catalunya és que falla l'argument. No hi ha un discurs en positiu tant sobre les relacions entre Catalunya i el conjunt d'Espanya com una presència institucional de més pes, vincles amb la societat civil i el rejoveniment de rostres i militància que ha estat un dels actius de Ciutadans.

En els fracassos del PPC tenen responsabilitat conspícua els despatxos de Génova 13. Elecció rere elecció, el PP ha mancat de l'aptitud idònia per aconseguir la penetració electoral a Catalunya. Per exemple: els canvis en el lideratge de la dreta no nacionalista a Catalunya han estat continus i desventurats, des dels temps d’Aliança Popular. El PP no aconsegueix recuperar el vot que en desaparèixer UCD se’n va anar cap al pujolisme, ni aconsegueix explicar els avantatges de la seva política i de l'ordre constitucional. De la mateixa manera, va exposar pèssimament el significat dels pactes del Majestic. Va haver-hi a més una certa demonització per part dels mitjans públics de la Generalitat que ja han arribat a una paranoia ofensiva per a la raó raonable.

Ciutadans ha demostrat que no calia un tint catalanista per tenir expansió representativa. Fins i tot hauria estat més oportuna l'afirmació d'una catalanitat àmplia i seguir el precedent de Josep Tarradellas. És cert que la Catalunya política no és un terreny favorable al PP. Al mateix temps, confirma tants desencerts que el PPC no hagi pogut o sabut aprofitar l'oportunitat del cas Pujol. Els vots se n'han anat a Ciutadans. I quan els escons del PP català feien més falta a la Carrera de San Jerónimo, Albert Rivera obté aquests quaranta escons a tot Espanya.

En franges decisives de l'electorat es perceben renovades nostàlgies de centre. En el cas de Catalunya, qui donarà recer al vot de les classes mitjanes, a la catalanitat plural, al sentit de negociació amb Madrid, al desenvolupament de les formes de vida catalana —en procés de mutació—, a una certa inclinació a l'estabilitat i al temor a l'onada antisistema? Això és més política-ficció.

Valentí Puig és escriptor.