Un poeta que mereix rapsodes

Pere Calders, en un article titulat El cas Bartra, publicat a Tele-Estel el 1967, evocava l’amistat entre tots dos, forjada en les penúries de l’exili; elogiava “la fermesa increïble d’un home que ha organitzat la seva vida prenent-ne com a eix la seva poesia”, i lamentava que aquesta poesia, prou ben valorada en altres bandes, fos poc coneguda a Catalunya. Gairebé mig segle després, Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982) continua essent un cas. A la Poesia catalana del segle XX (1963), de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, malgrat rebre una bona valoració, semblava quedar sentenciat a un estranyament perpetu: “Ja hem dit que la circumstància històrica de l’exili impossibilitava la inclusió de l’obra de Bartra dins la línia evolutiva de la poesia catalana d’avui”. Quan va tornar a Catalunya, el 1970, al cap de 30 anys d’exili, va trobar amics i afecte, però la seva obra no va assolir el reconeixement que segur que devia esperar, i no va deixar de ser un fenomen singular, poc apreciat per les noves generacions.

Va poder publicar regularment, encara que no sense algun entrebanc —el primer volum de l’Obra poètica completa va aparèixer el 1971 amb limitacions de la censura—, i va rebre algun premi, com el Carles Riba de 1973 per Els himnes; però la seva era una veu llunyana i estranya. Recorria a la mitologia —la grega, però també la bíblica i l’americana precolombina— sense participar de la sobrietat i la contenció pròpies de Riba. Intentava aprofitar tots els recursos de la mètrica tradicional catalana en un moment en què molts preferien transgredir-la o prescindir-ne. Aspirava a donar unitat i coherència a les creacions de tota una vida, no pas a deixar-se portar per les urgències del moment. El seu estil era grandiloqüent, propens a les exclamacions, molt a la manera de Walt Whitman, i el seu interès primordial no era la identitat nacional ni les circumstàncies de classe, ni les preocupacions existencials, sinó l’Home, en majúscula.

La seva amplitud de mires xocava no pas amb el menyspreu però sí amb una notable incomprensió per part dels seus contemporanis. I no hi ajudava el seu tarannà personal, que el feia semblar bastant pagat de si mateix, amb una altivesa que li fa dir coses com: “Em sento tan català que sempre m’ha inspirat repugnància el nacionalisme de saltataulells dels patriotes oficials. He begut de les aigües pures de la pàtria profunda”. Tanmateix, el pas del temps, i sobretot les edicions ben fetes, van posant lentament les coses al seu lloc.

L’arbre de foc reuneix poemes de la guerra i dels primers temps de l’exili; de dolor i d’incertesa, per tant, però també, paradoxalment, de consolidació de la veu poètica de Bartra. Sam Abrams, després de repassar-ne els avatars, ens el presenta, ara, en l’edició definitiva, la corresponent a l’Obra poètica completa de 1971; el pròleg i un apèndix de notes contribueixen en gran mesura a la comprensió dels poemes i a la justa valoració del conjunt.

Insisteix Abrams en un aspecte: “Bartra va escriure els primers poemes de guerra moderns de la poesia catalana”, que fins llavors no havia passat de l’expressió sentimental o de l’exhaltació irreflexiva, merament retòriques, i “per mitjà d’aquests poemes va fer entrar a la poesia catalana referents de la gran poesia de guerra internacional”. Si hi afegim les seves indiscutibles virtuts formals, quant a riquesa lèxica, maneig de metàfores potents, varietat mètrica i sentit del ritme —pocs poetes tenim tan aptes per al lluïment dels rapsodes—, sembla que Bartra pot començar a obtenir el reconeixement que mereix.