L’enyorança de la infantesa

Amb La vida sense la Sara Amat, la novel·la amb què Pep Puig (Terrassa, 1969) ha guanyat el premi Sant Jordi 2015, al lector li passa el mateix que als clients del bar on entra el protagonista d’El dia de cada dia, un dels contes més memorables de Quim Monzó: els habituals de sempre juguen a dòmino i l’amo frega gots i tots saben que el protagonista sempre els vol fer creure mentides, que menteix fins i tot quan no en té cap necessitat ni fer-ho li reporta cap benefici, però quan els diu que a l’esplanada del poble hi munten l’envelat d’un circ, a pesar que tots pensen que és un espectacle d’un altre temps que ja no interessa a ningú, a pesar que la seva incredulitat no cedeix ni cedirà al dubte, el protagonista parla amb tanta vehemència que, “com sempre, comencen no pas a creure-se’l sinó a no poder evitar sentir-se fascinats per l’enardiment amb què explica i fa evolucionar la mentida”, i, al final, tothom el segueix cap a l’esplanada sense que ningú pensi que allà hi trobarà cap circ.

Amb La vida sense la Sara Amat passa el mateix: és inversemblant que una preadolescent que ha desaparegut misteriosament d’un poble s’amagui deu dies a l’habitació del protagonista i narrador sense que la seva àvia, l’altre habitant de la casa, se n’assabenti; és inversemblant que entretingui el temps llegint calmosament Guerra i pau; i és inversemblant la gosadia del narrador en no delatar-la, per més enamorat que n’estigui, sobretot si es té en compte que és un noi obedient i responsable i del tot entregat a la disciplina familiar. La vida sense la Sara Amat és una novel·la inversemblant, sí, però el que importa és que la tranquil·la veu narrativa que s’inventa Puig aconsegueix hàbilment que el lector s’afanyi a seguir-lo fins al final: sap fer veure la ficció i, mentre dura la lectura, la inversemblança no existeix.

Més enllà de la nitidesa expressiva, del sentit del ritme narratiu i d’una capacitat d’evocació i d’observació més que notables —s’aconsegueix que el lector, per exemple, senti la diferència entre els dies feiners i els festius, o el dia que s’acaben les vacances—, en aquesta novel·la tornen a aparèixer tots els elements que el lector avesat a l’obra de Puig reconeixerà sense esforç: el protagonista i narrador recorda i enyora des de la vida adulta el món perdut de la infància i l’adolescència; hi ha el poble d’estiueig, el lloc on els pares es converteixen en uns personatges secundaris i els nens campen com volen, com si tinguessin un dubte espontani sobre la seriositat del món; hi ha les estampes quotidianes més trivials, i hi ha un cercle amable de nostàlgies, desitjos i sentiments tous que tenen la virtut de no embafar gairebé mai: no és casual que un dels capítols es tituli Cinema Paradiso, tot i que en el text, per sort, s’evita l’exacerbació de la sentimentalitat. I hi ha també, és clar, el que esdevé el nucli sobre el qual es construeix el fons de La vida sense la Sara Amat, aquell instant moral en què un es fa gran sense adonar-se’n. La pau de la infantesa es transforma en la guerra de la vida adulta, la vida particular i clandestina de cadascú —la vida del protagonista i de Sara Amat tancats a l’habitació— no té res a veure amb la vida pública plena de secrets i aparences, i la sensació de soledat ja no provoca només avorriment sinó una altra cosa més indescriptible: el protagonista de La vida sense la Sara Amat fa el dificultós aprenentatge de saber callar un secret i d’entendre la línia que separa la veritat de la mentida. Puig no s’excedeix mai i en poquíssimes ocasions fa sermons, i si bé pot haver-hi qui li retregui falta de profunditat, ningú podrà negar-li que domina l’artifici de la literatura i l’art de l’espontaneïtat sense esforç.

A Clara Bou, un dels millors contes inclosos a l’anterior llibre de Puig, L’amor de la meva vida de moment, el lector hi trobarà la llavor de La vida sense la Sara Amat: la situació és la mateixa, hi ha els estiuejants, hi ha la vida de poble i hi ha el noi enamorat en silenci de la noia introvertida que desapareix sense deixar cap rastre, però allà el drama es planteja com una pregunta sense resposta, i el lector pot arribar a preguntar-se si conèixer el secret, tal com passa aquí, no dilueix l’eficàcia de la història.