Dones que estimaven un mateix home

Un dels films més inquietants de François Truffaut, L’homme qui amait les femmes (1977), és protagonitzat per un escriptor obsedit per les dones. Mentre medita sobre la condició femenina, sedueix una femella de l’espècie humana darrere l’altra com si, cada vegada, li anés la vida. Homenatge a les dones, Truffaut no es proposa evocar en el personatge de Bertrand Morane un Don Joan a la francesa, sinó més aviat un Peter Pan amb complex d’Èdip a la recerca de l’etern femení. És memorable el començament de la pel·lícula, en què una corrua de dones diverses assisteix —amb tota la seva magnificència— a l’enterrament de Morane.

A Un lloc comú, de Joan Yago (Barcelona, 1987), la mort d’un home, Manel Sabaté, convoca totes les dones de la seva vida sentimental: les tres vídues i, inesperadament, l’amant. Poc abans de morir, Sabaté ha fet prometre a la seva darrera muller que reuniria en un sopar de comiat les quatre dones, ben diferents en procedències, interessos i caràcter. La situació, entre tibant i grotesca, perquè la trobada s’escau en vigílies del funeral, obre un doble front confluent: l’un es focalitza en l’enigma de l’home, i l’altre, en la relació afectiva que hi van mantenir les quatre dones.

Des de la seva visió parcial i subjectiva, el testimoni polièdric de les dones de Sabaté fa possible arribar a un coneixement més complet de la personalitat, les motivacions vitals i l’historial polígam del finat. Entre totes, a partir de l’experiència viscuda o del record que en tenen, desgranen sentències, secrets, vivències, visions i sentiments diferents del mateix home. La mirada que en resulta, molt poc complaent, reconstrueix la biografia de Sabaté, un mascle de l’espècie humana immadur i insatisfet que maldà per convertir-se en un escriptor de veres i, íntimament, s’obsessionà per un amor més fàustic que real.

D’altra banda, les afinitats i les discrepàncies entre les quatre dones condueixen a establir una entente cordiale. Un espai de treva efectiva que superi la rivalitat mútua tant per la preservació de la memòria del mort com per la superació dels ressentiments i els odis covats en el passat. Aquesta avinença pragmàtica, creada també sobre el dol i la sublimació de la mort, es basa en la complicitat que estableixen totes quatre en tant que dones i es retroalimenta per la condició de víctimes de la quimera d’un pobre frustrat que, segons el propi desig, van estimar. A mesura que el coneixen millor, poden desmitificar-lo a consciència: el gran home que van servir era, en certa manera, un miratge.

Un lloc comú, que situa l’acció íntegrament a l’interior de la casa de Sabaté, es complau a jugar amb la intriga sobre la veritable personalitat d’aquest escriptor malaguanyat, autor d’un sol llibre. En to de comèdia, es recrea en les dobles intencions dels diàlegs, els silencis incòmodes o les insinuacions volgudes que afloren durant la vetllada. A més, la trama avança a còpia de cops d’efecte amb regust de culebron de TV-3: la irrupció de l’amant, l’aparició d’un llibre inèdit, la ràtzia d’una rata freudiano-rodorediana, la confessió sobre l’autoria del recull de contes, la revelació de l’amor fàustic... No hi falta, com sembla que és freqüent en la ficció indígena, una dissimulada deriva cap a la moralitat simplista.

UN LLOC COMÚ

Joan Yago

Bromera

104 pàgines. 10,50 euros