“Tots els catalans haurien de visitar el seu museu”

Al món hi ha més de 400 carrers amb el nom de Pau Casals. D'aquests, 237 són a Catalunya; són innombrables les biblioteques i els auditoris que porten el nom del mestre violoncel·lista i és un dels noms que se citen –gairebé de forma inconscient– com un dels catalans universals. No obstant això, probablement la figura de Casals sigui més coneguda fora de Catalunya i d'Espanya. Aquesta és la sensació que té la vídua del mestre, Marta Casals, que ha visitat Barcelona amb motiu de l'acte “Pau Casals, música i compromís humanitari”, organitzat per la Fundació Pau Casals amb la participació del comitè català d'ACNUR. Impulsora de la Fundació, juntament amb el seu marit –la van crear el 1972, un any abans de la mort del mestre– , no entén com és possible que el museu que porta el seu nom a Sant Salvador (el Vendrell) –que va ser casa seva fins que es va exiliar el 1939– no tingui més públic: “Una visita al museu serveix per entendre molt millor el mestre, hi ha cartes que emocionen, objectes que el van envoltar durant la seva vida, pintures excepcionals. Demano a tots els catalans que el visitin un dia, que vinguin a Tarragona, és un viatge molt curt avui dia”, afirma la seva vídua, una dona molt vital que no desisteix de promoure el llegat, musical i humanitari, de l'home de qui va ser la seva alumna –tenia només 14 anys quan el va conèixer– i amb el qual es va casar el 1957, quan ella tenia 20 anys i el mestre 60 més.

Les xifres del nombre de visitants del museu donen la raó a la seva reivindicació, perquè l'any passat va rebre 18.000 visites –al marge del programa educatiu–, les mateixes que va tenir el 2001, quan es va reobrir després d'una profunda reforma.

Casals no vol entrar en polèmica quan se li pregunta sobre quina actitud tindria el mestre –que va pronunciar el mundialment famós "I'm a Catalan" en la seva intervenció a l'ONU el 1971– sobre els anhels independentistes de Catalunya: “Era molt català però alhora molt universal. No puc imaginar què pensaria i, a més, les circumstàncies són molt diferents”.

Violoncel·lista, va prendre la decisió de deixar la seva carrera professional el 1958, després de tres concerts en els quals va tocar amb la Simfònica de Puerto Rico sota la direcció del mestre, ja el seu marit. I va optar per consagrar-se a ell i ajudar-lo en la seva lluita humanitària –“m'imagino què diria ara amb el drama de Síria”– a més d'acompanyar-lo en la seva última etapa com a músic: “Va fer més de 38 audicions per diferents països d'El Pessebre en els últims deu anys de vida, amb més de 80 anys. Era incansable”.

Un dels objectius de la vídua del violoncel·lista –que es va negar a trepitjar Rússia, Alemanya i es va exiliar d'Espanya pels règims feixistes– és recuperar tots els enregistraments que pugui dels concerts que va fer “i, per descomptat, totes les fotografies que es van poder registrar, cartes i objectes que van tenir relació amb ell. Fa poc hem localitzat una pel·lícula que no sabíem que existia. Volem tenir tot el material possible que reafirmi el testimoni del mestre”. I una forma de mantenir el seu esperit viu és la beca Pau Casals –amb 32 anys d'història– creada per donar suport a joves violoncel·listes i que aspira a convertir en un “referent mundial”.