No maregeu el passatge

Els grans transatlàntics canvien de rumb amb gran lentitud. Només les embarcacions lleugeres poden donar grans cops de timó. Al món de la política passa el mateix, no es pot rectificar sobtadament el rumb d'una nau on hi navega la part més substancial i visible d'una societat, sobretot si està sent impulsada per la inèrcia de cinc anys navegant en la mateixa direcció.

El moviment independentista ja ha començat a rectificar o a canviar de rumb. Discretament, sense exhibicions per no perjudicar la causa per la qual es lluita, però amb senyals prou clars per a qui vulgui llegir-los.

En primer lloc, s'ha produït un canvi en el ritme temporal, expressat per qui segueix sent el mestre d'obra, ara a l'ombra, l'expresident Artur Mas, quan ha afirmat que la independència no s'obtindrà al final dels 18 mesos que va marcar el Govern de Junts pel Sí que presideix Carles Puigdemont. Ja no hi ha pressa. Això va per llarg.

En segon lloc, s'ha renovat l’èmfasi sobre el dret a decidir que reapareix després d’haver estat eclipsat per la independència. Passem de pantalla, però anem cap enrere. Junts, però per la consulta. Això no és irreversible i hi caben més retrocessos.

Hi ha raons objectives que conviden a moderar la pressa que es tenia fins ara. Unes són noves: la principal, l'eixamplament dels marges d'acció i transacció en la política espanyola, en la qual la idea del dret a decidir es va obrint pas, fins i tot en el sindicalisme de simpaties socialistes. Però hi ha altres raons inscrites en la naturalesa del procés: la més clara, els resultats de les eleccions del 27-S, amb dues lectures pel costat independentista, una en clau de mantenir estrictament el rumb i una altra en clau de rectificació.

La retòrica lacònica de Gabriel Rufián sintetitza l’esquematisme de la lectura políticament correcta: el 27-S els catalans van exercir el dret a decidir i ho van fer a favor de la independència, que va guanyar per un ampli marge, 47,8% a favor, 39% en contra i 9% indeterminats. A aquest resultat tan favorable de les eleccions plebiscitàries, s'hi afegeixen els fets insòlits d'un parlament i d'un Govern independentista, de manera que només cal redactar la constitució i ratificar-la en un referèndum que també serà d'autodeterminació i que precedirà immediatament a la proclamació de la independència .

Una versió més afinada o menys tosca, que és la de CDC, considera que aquest 47,8% no és la majoria que permet aconseguir la independència, que necessita almenys el 7% del camp de CSQP. Cal tornar a la pantalla anterior, o fins i tot aglutinar aquell famós 80% que alguna vegada va estar a favor del dret a decidir. El referèndum sobre el futur de Catalunya acordat amb el Govern de Madrid torna a aparèixer després d'un llarg eclipsi, concretament des que la constitució de Junts pel Sí va deixar despenjats del procés i desatesos electoralment els qui havien votat en el procés participatiu del 9-N, però no ho havien fet per la independència. I per si fos poc, Artur Mas ja ens ha deixat ben clar que la Convergència refundada no serà independentista, sinó que es quedarà en el sobiranisme, amb la vocació de recollir vots entre els que no volen la independència però sí que estan a favor de la consulta. És a dir, que aviat tornarem a l'Estat propi de 2012, sigui quin sigui el seu significat, dins, fora o migpensionista respecte a Espanya.

D'aquesta doble lectura en sorgeixen més aviat dues actituds i no pas dos programes. Els programes, realment, no són tan importants, perquè són igual d’inviables. La nova actitud dialogant i disposada a obtenir resultats que està començant a esbossar Convergència és el començament de la rectificació. Ara cal esperar que el temps vagi fent la seva feina: apareixerà l'oportunitat de dur a terme acords polítics, estimulats per la necessitat, que pot ser molt intensa (un parèntesi només per evocar l'estímul al pacte que sorgeix de l’estat pèssim en què es troben les finances catalanes). També hi contribuirà poderosament l'aclariment de l'escenari polític espanyol: si hi ha govern tot es precipitarà, però si hi ha noves eleccions la confusió continuarà latent o s'accentuarà.

En tot cas, la rectificació està en marxa. La mà mou el timó i el vaixell ja vira amb parsimònia, tan lent que els passatgers amb prou feines ho poden percebre. Arribarà un moment, d’aquí ben poc, en què s’adonaran, de sobte, que la costa que era a la dreta ara és a l'esquerra. Però cal canviar de rumb lentament, no fos cas que el passatge es maregés i després volgués baixar del vaixell.