El final d’una idea d’Europa

1. No hi ha pitjor pecat en política que renunciar a les responsabilitats. I ja forma part de la cultura de la Unió Europea declarar els problemes insolubles per no afrontar-los. És l'actitud conservadora per excel·lència. La crisi dels refugiats ha evolucionat en aquesta direcció. Els euròcrates, un grup endogàmic que ha fet de l'arrogància la seva segona naturalesa, insensibles al discórrer de les societats complexes, són incapaços de mantenir viu l'esperit i els valors que haurien de donar sentit al projecte. Per més que es considerin propietaris del que genèricament es diu Brussel·les, depenen de la voluntat dels governs. I principalment dels que per la seva ascendència se senten destinats a marcar el pas de la Unió: Alemanya, i el seu espai d'influència; França, contrapès incapaç de rebel·lar-se; Gran Bretanya, sempre especulant amb l'amenaça d'anar-se'n.

Mentre els conflictes concerneixen a l'economia, el corró alemany, emparat en els poders no electius i amb la servicial complicitat dels euròcrates, s'imposa fins a la humiliació, com vam veure quan Grècia va gosar desafiar l'austeritat expansiva. Si es tracta dels drets i dels valors, la disciplina es relaxa. I la Unió es mostra impotent davant del xantatge de governs autoritaris i xenòfobs, especialment dels antigament anomenats països de l'Est, que incompleixen sistemàticament els principis fundacionals sense que s'hagin plantejat sancions ni exclusions.

El temor de les pors de les classes mitjanes i populars està contagiant el continent, de manera que l'extrema dreta determina cada vegada més l'agenda pública. L'escandalosa subrogació del paper de vigilant de la porta d'Europa a Erdogan, que ha fet dels refugiats una arma de xantatge i extorsió a la Unió Europea, és la culminació d'una deriva que ve de lluny. Europa, fracturada per les seves polítiques econòmiques, ofereix una nova mostra de la seva debilitat. El creixement de les desigualtats i el final del mite de les classes mitjanes ens ha tornat als pitjors records de la història recent: la destrucció de la societat europea en els anys vint i trenta. La producció de la islamofòbia a la qual assistim aquests dies remet inevitablement a la construcció de l'antisemitisme. I els dirigents europeus, vestits de policies, alimenten la caça del boc expiatori.

2. Quan les primeres allaus de refugiats van arribar a Alemanya, Angela Merkel, davant de la perplexitat dels euròcrates, va tenir el coratge de plantejar el problema com una oportunitat i de convocar el poble alemany a afrontar-lo amb el mateix compromís que la unificació. Moguda per un ressort d'indignació moral, la cancellera va llançar l'objectiu sense haver treballat els instruments polítics —el consens amb altres forces— i pràctics —recursos, procediments, plans estratègics. Es va entrar així en un període d'improvisació insòlit a Alemanya, tot i que amb una significativa complicitat ciutadana. Per primera vegada, Angela Merkel prenia una iniciativa que no era ni partidista, ni d'estricte interès nacional, sinó autènticament europea. Però la seva gosadia va merèixer el repudi actiu d'alguns països, sobretot del món exsoviètic, i el rebuig passiu d'altres, com Espanya, amb un govern que ha viscut sempre aquest problema amb hostilitat i amb un discurs culpabilitzador dels que vénen.

A poc a poc, Angela Merkel s'ha anat encongint, per acabar ordint un miserable acord amb la Turquia d'Erdogan. Europa es queda sense ànima: nega el sagrat dret d'asil i entra en el mercadeig de grups humans amb una transacció —regada amb nou mil milions d'euros— amb Turquia. Una operació amb totes les aparences de ser inútil, que obrirà noves vies més perilloses als refugiats, i que suposa una trista claudicació davant de l'extrema dreta. Incapaç d'obligar els seus governs a complir amb els principis bàsics de la Unió, Europa renuncia a si mateixa, a favor de l'autoritarisme, la demagògia i el replegament nacionalista. Es va dir que la crisi dels refugiats podria acabar amb Europa. Ja ha passat. Però l'arribada dels sirians no n’ha estat la causa, ha estat només el detonador de la decadència que es va fer inexorable des de la crisi de la Constitució. Pròxima etapa: l'autoritarisme postdemocràtic. No hi ha democràcia sense valors. Hi ha moments en què cal escollir: humanisme o barbàrie.