A anys llum

Les generacions han estat com els cossets van ser per a les dones: han servit per aixecar una part de la seva anatomia i asfixiar-les fins al desmai, sobretot en els àmbits espanyols disposats a aclarir la viscositat ingovernable de la vida real, on viuen barrejats i sovint en fricció contínua edats dispars i trajectòries diverses. Però actuen alhora, escriuen i pensen i debaten alhora. La mania de les generacions és genuïnament espanyola i ha estat un instrument ortopèdic per ordenar la història cultural i literària, sense ajudar massa a entendre les etapes més complexes.

Avui vivim un d'aquests punts en què la distància generacional sembla un argument decisiu d'anàlisi i a ningú no li passa pel cap dissimular-ho. Però aquí comença el problema, perquè les generacions no són quantitats ni qualitats homogènies ni tenen valor de pedra ni de calaix. Tot d'un plegat, Ortega y Gasset dictaminaria sense vacil·lar que ell no corre pel mateix carrer que la generació de Rafael Alberti ni hi ha res substancial que pugui agrupar-los en un dibuix comú.

Tanmateix, qualsevol identifica en totes dues fases coherents i dispars d'un mateix cicle expansiu de construcció de la modernitat a la primera meitat llarga del segle, per molt que un fos comunista des de l'any 1930 i l'altre fos des d'aleshores fustigador fins i tot d'Albert Einstein per les seves simpaties republicanes. Ningú no rebaixa aquesta distància, però tots la subsumim en un procés més complex en el qual els dos hi aporten més que resten per construir una modernitat irreprotxable.

A Mario Vargas Llosa li podria estar passant el que li va passar a Ortega en plena maduresa, quan no va regatejar la seva acritud contra les posicions de l'esquerra radical del seu temps. Vargas Llosa fa molt temps que no només practica aquesta mateixa fustigació sinó que edulcora i fins i tot beneeix posicions polítiques indefensables des de la perspectiva d'una esquerra només socialdemòcrata (i entre aquestes debilitats desassossegants hi ha l'elogi categòric dels mèrits d'Esperanza Aguirre).

La resposta natural de l'esquerra és el recel reconcentrat contra Vargas Llosa com a intel·lectual d'una dreta pròxima al neoliberalisme i al·lèrgica a les cançons de l'esquerra de la redistribució de la riquesa. El que té molt costa amunt l'esquerra socialdemòcrata, inclosa la podemita, és detectar el santó del liberalisme a la seva obra narrativa des de fa mig segle i fins avui. És aquí on Vargas Llosa dissol els millors àcids de la seva intel·ligència i on la mirada corrosiva sobre la realitat, la política i la vida moral adquireix una incandescència que llança per terra l'esquematisme dels judicis polítics o econòmics d'uns i altres.

A Cinco esquinas, també; no només en la monumental i magistral Conversación en la Catedral, no només a La ciudad y los perros o fins i tot a La fiesta del chivo. En aquesta novel·la d'avui, escrita en ple carrusel vital, feliç i encantat de la vida, Vargas Llosa és també el novel·lista de la sospita i del recel, de la mirada subversiva i la intel·ligència subtil, del retrat sense beateria i de la condemna amb reserves.

Ha ficat el lector en una trama que ausculta les sentines del poder quan el poder utilitza la premsa per dilapidar crèdits o difondre mentides criminals. Però ha instal·lat també la seva mirada de novel·lista immisericordiosa en les intimitats conformistes i cíniques de l'alta societat, en les seves concessions i les seves confidències, en la tolerància davant dels usos del poder quan aquests usos criminals no els toquen a ells i el pànic quan aquestes armes tantes vegades útils es giren contra ells, per atzar, per caprici, per un mal ús o per un desencert de la fortuna. Però allà continuen, impertorbablement instal·lats en la mateixa classe, i amb el mateix matalàs protector dels diners i del poder.

I, a més, aquest condemnat neoliberal i genial novel·lista ha gaudit com un cadell juganer amb la veta eròtica i dolça, dura i sucosa d'una parella lèsbica, un trio lèsbic i hetero i fins i tot un quartet final. Sens dubte, sense encongir el nas ni fer fàstics: el plaer i el bé de la literatura són, de vegades, a anys llum de les consignes del neoliberalisme canalla i de l'esquerra impacient.

Jordi Gracia és professor i assagista.