Lluís Pasqual, tota una vida amb Lorca

Molt probablement –ell ho deu saber– Lluís Pasqual ha escrit De la mano de Federico (Arpa Editores) com qui pasta un pa encara sense forma. Saps que la matèria és allà, sobre la taula, desbordant i inacabable, i que has de processar-la i donar-li forma. ¿Es pot processar Lorca, sistematitzar un esclat salvatge, convertir en relat lineal la sinuosa corba d'un geni turmentat? Molt probablement, llavors, el director del Lliure es va espolsar la temptació de la solemnitat i els excessos del bagatge i es va arremangar. Va trigar menys de tres mesos. Després de llegir aquest llibre que alguns han qualificat de “debut narratiu”, un diria més aviat que el gènere escollit és el del vòmit confessional.

A Pasqual, l'editor Joaquim Palau li va demanar un llibre de memòries i ell va donar a les planxes el retrat d'un poeta assassinat. Que és el seu retrat, el de Pasqual. Explicar-te explicant la vida d'un altre, però amb tu al fons. El truc de sempre. Això pot sortir malament per excés o per defecte, o pot sortir bé, com és el cas: una embriagadora flor de ruïna com a homenatge al poeta i a l'home de teatre però, sobretot, a “un cuerpo herido que busca las cosas del otro lado” (les cometes són l'autoretrat que va pintar Lorca d'ell mateix).

Lluís Pasqual (Reus, 1951) contempla avui aquest llibre de 160 pàgines amb una barreja de diversió i desconcert, i gairebé demanant perdó per haver-lo fet. Interromp els assajos d'A teatro con Eduardo i al seu despatx del Lliure de Montjuïc parla d'aquest llibre estrany i de la seva gènesi: “Gonzalo Canedo, la meva parella, que va morir, era editor. I quan Joaquim Palau em va demanar que escrigués unes memòries, era una mica com si estigués recollint el testimoni de Gonzalo, que em deia que un dia hauria d'escriure alguna cosa sobre Lorca. I sí que en certa manera sembla un vòmit. Les hores davant de l'ordinador eren hores fora del temps normal, els records venien sols i nítids, i tal com el vaig començar el vaig acabar”.

Explicant Lorca —en detall i amb detalls— Lluís Pasqual s'explica a ell mateix. També hi apareixen els actors i les actrius que un dia van posar carn i so als clarobscurs terribles d'El público, de Yerma, de La casa de Bernarda Alba, de Comedia sin título, d'El diálogo del amargo... “En aquest llibre”, comenta l'autor, “hi ha un gran sentiment de gratitud cap a la gent que m'he anat trobant a la vida… els actors, per exemple… els actors ho donen tot en els assajos, s'obren, es despullen, i diràs, és que és la seva feina, i és clar que ho és, però és que els actors també tenen vergonya, també tenen pudor”.

I en efecte, De la mano de Federico és un llibre de teatre. Pasqual sembla que se situa en algun lloc proper a aquest tros d'ombra on s'asseia Tom Courtena i en la meravellosa pel·lícula La sombra del actor (Peter Yates, 1983). El teatre amb majúscules era Albert Finney —l'actor— i l'ajudant de càmera, l'observador i l'home dels encàrrecs, Courtenay. Aquí Pasqual evoca i rememora, reconstrueix, recorda Alfredo Alcón i Núria Espert, i Juan Echanove i Rosa Maria Sardà, visita en el temps Giorgio Strehler i Peter Brook i ret tribut a un art de més de 2.000 anys. Per què? “Segurament perquè un fa aquest ofici perquè està malalt, ens falta algun cargol i necessitem que algú ens l'ajusti. Jo poso la meva vida en la meva relació amb els autors, així que aquestes vides s'havien de barrejar. En el teatre em dono sencer, però es nota menys perquè ho faig per poders; però jo, si faig El rei Lear, l'haig d'interioritzar, el dolor me l'haig de trobar si vull ajudar els actors a trobar el seu. La diferència és que el teatre és un filtre, parles a través de Shakespeare, i aquí no, això és un llibre escrit en primera persona…”

Món multipolar

La mort com a ficció i, per desgràcia, la mort prematura com a realitat marquen l'esdevenir de Lorca, l'autor, i de Lorca, el ciutadà. Tots dos se'n van anar entre les bales d'uns quants cuatreros de correaje feixista i aquest llibre és, al cap i a la fi, un recordatori d'aquell personatge que més tard, després de ser aniquilat en vida, va ser manipulat en mort i convertit en ninot de plàstic del pitjor folklorisme franquista. I no només franquista. “Sí, surt Lorca i molts hi veuen una guitarra, un guàrdia civil i uns volants. És com si penséssim que Picasso només té l'època blava. Em ve al cap Picasso quan penso en Federico. Són multipolars, tenen moltes cares i les exploten a fons”.

El llibre de Pasqual, aquesta indagació/confessió entorn de García Lorca i ell mateix, està vertebrat per una munió de títols, però sobretot dos: El público, estrenada per Pasqual el 1986, i Yerma, que va veure el 1971 en la versió de Víctor García i Núria Espert, que el va obsessionar i que ja no el deixaria, fins al punt de no muntar-la mai —“per què, si era perfecta... estava aquí tota la poesia, i tota la brutalitat, i tota la plàstica, i tota la veu”.

Això d'El público és més complex: “No és una casualitat que sigui al centre del llibre, perquè El público és… com tocar La passió segons Sant Mateu. És al mateix temps el principi d'alguna cosa i l'arribada a algun lloc, ningú passa per aquesta obra i en surt indemne si ho fa honestament, perquè no es pot portar a escena sense una implicació personal; si no, al cap de deu minuts és un joc de paraules incomprensible. El público sí que és un vòmit de debò. Quan hi has passat ja no mires res de la mateixa manera, perquè has buscat en zones on no havies estat. A aquests indrets no s'hi va”.