El que no pot ser

Després de dies de negociacions no ha estat possible arribar a un acord d’investidura. Ara s’obre un període de “combat pel relat”, que consisteix a demostrar a l’electorat qui és el responsable de no investir com a president el senyor Sánchez. Si volem analitzar amb rigor la situació hem de partir de l’acord firmat pel PSOE i Ciutadans, que es defineix “de progrés i reformista”. Es pot donar suport, des de l’esquerra, a la proposta d’aquests dos partits? La resposta és un no rotund.

Qualsevol acord de govern ha de donar respostes als reptes a què s’enfronten els ciutadans que, des del meu punt de vista, són: superar les enormes desigualtats produïdes pel sistema capitalista, aguditzades per la crisi econòmica i per les polítiques austericides de la dreta nacional i europea; promoure un nou model productiu i de consum basat en les energies renovables i en l’estalvi per combatre el canvi climàtic; reformar la Constitució espanyola per adequar-la a les necessitats de la societat del segle XXI, i solucionar el problema territorial a partir del diàleg i de la celebració d’un referèndum vinculant perquè els catalans (i altres nacions) puguem decidir la nostra relació administrativa amb la resta de l’Estat.

Anem a pams. Per fer front a les desigualtats cal desenvolupar polítiques laborals i socials que no figuren en l’acord: no es deroga la reforma laboral del PP ni es modifiquen les formes d’acomiadament de la reforma del 2012. Es manté un mercat laboral basat en la inestabilitat, la precarietat, els salaris baixos i la dualitat. Es manté el desequilibri, en contra del treballador, en la negociació col·lectiva, s’eixamplen les diferències entre els nivells més alts i més baixos de les retribucions salarials i perdura la feble protecció, davant l’acomiadament, de la reforma del PP.

A això, cal sumar-hi la no-derogació de l’article 153 de la Constitució, que manté la prioritat del pagament del deute abans que les inversions en polítiques socials, i la proposta d’augmentar el salari mínim interprofessional en un raquític 1%. Amb aquestes propostes es perpetuen les desigualtats i les classes populars continuaran patint unes polítiques empobridores i indignes.

En l’acord, el combat contra el canvi climàtic està farcit d’inconcrecions, en contraposició a les detallades propostes econòmiques basades en el creixement sense límit. Es mantenen les subvencions al carbó, impugnant els objectius de reducció d’emissions contaminants de CO₂ del recent acord de París (COP 21). En relació amb les companyies elèctriques, en l’acord no s’incorpora la recuperació dels costos de transició a la competència i es promou una nova interconnexió elèctrica amb França a través del Pirineu, malgrat el rebuig de la ciutadania. No hi ha cap prohibició expressa del fracking malgrat que, tots dos partits, van subscriure el maig del 2014 el “Compromís per a la prohibició de la fractura hidràulica a l’Estat espanyol”. Finalment, clama al cel el silenci contra els transvasaments i la privatització de l’aigua. En definitiva, amb aquestes propostes no es pot fer front a la crisi ambiental que assetja el país.

Pel que fa a la reforma constitucional, l’acord està ple d’ambigüitats que no suposen cap avenç cap a un estat federal. La reforma del Senat no es concreta, més enllà de reduir-lo a 100 membres. Es parla de revisar el títol VIII de la Constitució, però no en quin sentit. Només es concreta la substitució de les diputacions per consells provincials d’alcaldes, proposta molt qüestionada des de les files socialistes. Tampoc no es té en compte la reforma electoral necessària per posar fi al bipartidisme i proposar un sistema més proporcional i més democràtic.

I, finalment, no s’accepta la convocatòria d’un referèndum vinculant per a Catalunya tot i que un 80% de la població el demana.

Les propostes de l’acord no donen resposta als problemes reals que té la ciutadania i per això hi cal el rebuig social. No hi haurà cap daltabaix si anem a unes noves eleccions. Que el cap de l’Estat convoqui eleccions de seguida, tenim pressa per canviar la correlació de forces, cap a l’esquerra, per canviar aquest país.

Joan Boada Masoliver és professor d’Història