“M’obsessiona la realitat: és més honest no existir, com a periodista”

"No em sento ningú per pontificar, parlo com un més”, s’excusa un cop i un altre el periodista Carles Porta (Vila-sana, Pla d’Urgell, 1963). Però realment no és un més. Potser sense voler, Porta ha obert les portes del nou periodisme a les lletres catalanes. Acaba de publicar el llibre Li deien pare (Pòrtic), on parlen, en primera persona, un pederasta que durant anys va tenir nens en acollida (David Donet), el policia que el va detenir i la víctima principal. I ara ja està embarcat a fer un podcast del cas, la història narrada per capítols amb la veu dels protagonistes... Abans ja havia escrit Tor, tretze cases i tres morts, un relat sobre un misteriós assassinat en un lloc perdut del Pirineu català, i després Fago, on va posar en entredit que Santiago Mainar fos l’assassí de l’alcalde del poble d’Osca.

Pregunta. Se sent model d’una nova manera de fer periodisme?

Resposta. No em sento model de res, però m’agrada fer coses que no ha fet ningú perquè m’ho demana el cos o perquè les circumstàncies ho imposen.

P. A vostè l’han arribat a definir com el Truman Capote català. S’hi sent còmode?

R. Les comparacions no les faig jo... Però prefereixo Norman Mailer a Truman Capote. Faig el que crec que he de fer, em sento una ànima lliure, sóc un genet solitari en tot el que faig. M’he sentit sempre molt més proper a la creativitat literària, a la llibertat d’estructures, que a les estructures preestablertes. M’agrada conèixer la norma per saltar-me-la.

P. Realment hi ha hagut una evolució en els seus llibres: no té gaire a veure la manera de narrar a Tor, a Fago o a Li deien pare...

R. Tor estava narrat en primera persona perquè em servia molt bé per a la meva experiència. A Fago vaig posar el focus en la germana de Mainar, ella és la protagonista. A Li deien pare he anat encara més lluny, amb els relats d’ells en primera persona. Tinc molta obsessió amb la realitat, això em porta a intervenir el menys possible, em sembla més prudent, més honest: no existim. Cada relat està fet amb les paraules dels protagonistes, les he ordenat, els he donat un ritme. I he preservat el llenguatge de cadascun d’ells.

P. No li fa por aquesta equidistància?

R. Tots els personatges tenen dret a donar la seva versió. Sí que hi he posat un ordre, i en l’ordre marco una sèrie de coses. El lector comença amb la versió del mosso, que seria un nosaltres, el ciutadà en general, i tanco amb l’especialista [Montserrat Juvanteny, qui a través de la seva entitat va donar nens en acollida a Donet durant 16 anys], que dóna més qüestions conclusives. L’equidistància no existeix mai.

P. Tem que el relat de Donet pugui servir de justificació a un altre pederasta?

R. Si algú llegeix aquest llibre i troba una justificació a la pederàstia, és que no ha entès res i pot estar molt malalt. Però passa justament el contrari: dues persones que han llegit el llibre han dit a Montserrat Juvanteny que havien estat abusades i ara se les podrà tractar. Si criminalitzem d’una manera tan exagerada com fem amb la pedofília, això pot fer que la gent s’amagui sota les pedres... I potser un psiquiatre podria fer veure a aquesta persona que té un problema, i evitaria que que es convertís en un pederasta.

No puc ni vull evitar el contacte amb les persones de les quals escric”

P. Li ha canviat la perspectiva sobre la pedofília i la pederàstia després d’escriure el llibre?

R. M’ha fet plantejar-me coses que abans no m’havia plantejat. A la meva família els nens són nens i són tractats com nens. En molts ambients, els nens no són nens, i se’ls incorporen els hàbits sexuals dels adults. No és just, i no fa una societat millor.

P. Vostè parla de distància i de realitat, però després practica molta proximitat amb els seus protagonistes...

R. En el llibre no hi veus aquesta relació, he deixat que cadascú expliqui la història, i podria escriure quatre llibres amb el que he recopilat. Una cosa és la manera i l’altra és el què. No puc ni vull evitar tenir contacte amb les persones.Noten que realment vull conèixer la seva història i que realment els vull escoltar. Però hi ha molts dies que no m’agrada, perquè és molt llarg, és molt dur, és molt intens, et fas teves històries que no són teves. Ara estic fent de pont entre el pederasta i les víctimes, que no s’atreveixen a anar-lo a veure, però volen que sàpiga que pensen coses d’ell i les hi volen dir a través meu...

P. Es pot fer el periodisme que fa sense sentir empatia amb els protagonistes?

R. Empatia vol dir que comprens i empatitzes i crees connexió humana que implica certa aprovació, i no crec que sigui això. Una altra cosa és mimetisme. No crec que em posi a la pell de Donet, però sí que vull que a la meva mirada no hi trobi ni odi, ni judici ni fàstic, això és mimetisme… El primer que li vaig dir a Donet és que no aprovava res del que havia fet.

P. Què li han dit del llibre?

R. A Donet, l’hi portaré avui a la presó. El nen víctima no se’l vol llegir, sí que ha llegit el seu relat, i li va agradar, però no la resta. A Montserrat Juvanteny li ha agradat molt, vol comprar llibres i els vol regalar. Juvanteny està molt contenta i fins ara no ho havia pogut explicar...

P. No serà perquè els periodistes no l’hagin perseguida…

R. Enmig de l’enrenou era diferent.

P. Qui són els seus referents?

R. Norman Mailer, Truman Capote, Espinàs té una prosa senzilla i increïble, o el Carlin o el Millàs... Però no visc de referents, m’agraden moltes coses, com les sèries Making a murderer o The Jinx o Serial: són espectaculars, sembla mentida que aquí no estiguin tenint repercussió...

P. Per què fem tan poc periodisme d’investigació?

R. Les empreses van perdre això com a objectiu màxim i es van dedicar a no molestar per no perdre el favor dels que manen. Un exemple claríssim es la corrupció, on érem fa 10 anys?

Estic fent un ‘podcast’ que serà la primera radionovel·la de no ficció a Espanya

P. On eren els policies i els fiscals?

R. On érem tots? No estem parlant de periodisme… Amb el cas Pujol, tothom sabia que el fill gran [Jordi Pujol Ferrusola] feia el que li donava la gana i potinejava amunt i avall.

P. Sí que es van publicar alguns llibres de periodistes...

R. Sempre hi ha hagut, per sort, veus dissonants, però han quedat marginades, publicacions que sempre han semblat ser de l’altre bàndol polític, d’altres bàndols polítics.

P. Ha fet premsa, televisió, cinema, llibres... Amb què se sent més còmode?

R. Ara, amb la ràdio! Sóc un equilibrista, he fet el que les circumstàncies m’han portat. M’agrada explicar històries, m’ho passo bomba...

P. Què està fent a la ràdio?

R. Estic fent un podcast que crec que serà la primera radionovel·la de no ficció a Espanya, una cosa molt interessant.

P. També acaba de publicar un llibre sobre el seu amic i president de la Generalitat, Carles Puigdemont. On queda aquí l’objectivitat, la distància?

R. No hi ha cap objectivitat, hi ha una voluntat claríssima d’explicar la meva visió d’un gran amic.