La càmera de Villaronga ret un gran homenatge al talent de la Novell

Era inevitable sentir alguns dubtes a priori sobre El testament de la Rosa, la pel·lícula que mostra l'actriu Rosa Novell cega i poc abans de morir de càncer assajant davant la càmera el que havia de ser el seu últim treball escènic i que mai es va arribar a fer. Era normal sentir una certa prevenció davant del que podria haver estat un exercici de malenconia fúnebre o fins i tot de necrofília impúdica. Després de veure la pel·lícula, però, no hi tenen cabuda les objeccions: és un film molt bonic i emocionant i, per sobre de tot, mostra una gran actriu en el moment culminant del seu talent, fent de la millor manera allò per a què va néixer: actuar.

La cinta d'Agustí Villaronga, que es va estrenar ahir a la nit a la Filmoteca de Catalunya en una sessió amb familiars i amics revestida de moltíssima emoció, té moments absolutament extraordinaris, sublims, en els quals la vida –i la mort– de Rosa Novell s'incardina amb immensa saviesa (la del cineasta i la de l'actriu) en l'obra que s'assaja, El testament de Maria, de Colm Tóibín, un monòleg de la Mare de Déu en primera persona que finalment van portar a escena Villaronga i Blanca Portillo.

Un d'aquests moments essencials de la pel·lícula és quan Rosa Novell relata la crucifixió de Crist oferint una immensa lliçó interpretativa plena de detalls que la càmera de Villaronga capta amb respecte i afecte, però també amb la golafreria d'un artista que reconeix el geni d'un altre (i l'excepcionalitat de la seva situació) i s'hi recrea. El blanc i negre de la pel·lícula, de qualitat expressionista en molts moments, mostra la Novell enmig d'una veritable epifania, paradoxalment molt vital, en la qual el seu rostre i el seu cos, febles i assolats, es revesteixen d'una majestuositat que fa pensar en la Joana d'Arc de Jean Seberg o en la de Renée Jeanne Falconetti filmada per Dreyer. Un altre moment colpidor de la pel·lícula, que es projectarà als cinemes Texas a partir de divendres, és, ateses les seves connotacions, el relat que la Novell, com a Maria, fa de l'episodi de la mort i la resurrecció de Llàtzer. Les frases i imatges flueixen en un joc de significats i al·lusions dels quals, evidentment, són molt conscients tant l'actriu com el cineasta, que apareix a la pel·lícula fent la rèplica a la Novell i dirigint-la.

No es poden deixar d'assenyalar altres escenes que deixen una profunda impressió a la retina i la memòria, com les de l'actriu caminant desenfocada, estirada al llit o asseguda al costat del seu marit, l'escriptor Eduardo Mendoza, mentre aquest li llegeix. Aquestes i altres imatges íntimes, així com retrats de joventut, es barregen amb les dels assajos, combinant l'àmbit personal i el professional. El film inclou alguns moments distesos que fins i tot van fer riure al públic.

Abans de la projecció, a la sala plena de gom a gom (entre els presents hi havia l'alcaldessa Ada Colau i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell), van presentar el film el director i la productora, Isona Passola, amb Mendoza, el germà Queco Novell, i el director adjunt i bon amic de l'actriu, Octavi Martí.

“Ella va voler aprofitar fins a l'últim moment per fer teatre”, va assenyalar Passola, que va recalcar que aquest va ser el motiu que la Novell acceptés que la rodessin assajant El testament de Maria. “No hi veia i, no obstant això, tenia una llum immensa, que és la que transmet la pel·lícula”. Villaronga va destacar “l'entrega de la Rosa” i va dir que el que va començar com un favor a ella, per fer-li una mica més suportable la malaltia, “es va convertir en un favor a tots nosaltres”.

Mendoza va explicar que quan Passola i Villaronga van anar a proposar-li fer una pel·lícula a la Novell, ell s'hi va oposar. Li semblava una bogeria tenint en compte la seva fragilitat. “Jo m'equivocava”, va continuar. “Quan un és al costat d'un malalt està més pendent del convalescent que de la persona. Ella volia fer aquesta pel·lícula. Volia morir fent d'actriu”. L'escriptor va dir que havia vist la pel·lícula però que ahir a la nit no volia tornar a veure-la. “Encara no. Em va afectar molt. Vaig veure que no era un documental, sinó una pel·lícula de debò, i una bona pel·lícula. No és un document misericordiós sobre una persona a les portes de la mort i invident, sinó el treball d'una actriu actuant, i molt ben dirigida”.

Queco Novell va dir que a ell també li va costar entendre al principi el projecte, però que li va semblar bé que fes pensar l'actriu en alguna cosa que no fos la situació en què es trobava. Per acabar, Passola va llegir un missatge del director Hermann Bonnín (que va ser professor de la Novell i que va compartir amb ella muntatges i rodatges), que va concloure amb un “contra la mort, art”.

És per recordar el text que Rosa Novell recita sobre un muntatge de fotos seves: “L'encant i la bellesa que irradiava necessitaven un altre regne on pogués prosperar”.