Populismes per a tothom

"Si em pregunten què és, no ho sé. Si no m'ho pregunten, ho sé”, sembla que va dir Sant Agustí, referint-se a Déu i a la fe. La cita serveix a un expert en populismes, l'italià Loris Zanatta, per referir-se a la dificultat d'exposar un concepte de moda utilitzat per tiris i troians. Populisme és una arma llancívola que serveix contra Podem i contra Le Pen, contra Evo Morales i contra els governs de Polònia o Hongria, contra el catalanisme independentista i contra el republicà milionari Trump. Un altre expert en el tema, Ernesto Laclau, suposadament inspirador dels líders de Podem, desenvolupa una sofisticada argumentació per distingir la democràcia liberal representativa individualitzada (molt sartriana) i la democràcia del poble mitjançant la seva hegemonia organitzada. Zanatta, contrari al populisme, simplifica molt la qüestió per negar qualsevol populisme com a contrari a una democràcia formal mitificada. Per la seva banda, Laclau elabora un concepte metafísic de poble que evita concretar una fórmula democràtica alternativa.

En resum, el populisme és una arma que serveix per a una cosa i per a la contrària. Mateo Renzi, cap del Govern italià i líder del Partit Democràtic (en teoria d'esquerra, continuació perversa del PCI), exalta la victòria de Mauricio Macri, dreta radical neoliberal contra el kichnerisme “populista”. El PSOE denuncia aquest “populisme d'esquerra”, que aplica també a Podem. No obstant això, Felipe González, quan va perdre les eleccions (1996), se’n va anar immediatament a l’Argentina a passar unes vacances en iot amb el president Menem, un altre populista oposat, esperpèntic i corrupte, que va vendre patrimoni públic i va aplicar polítiques privatitzadores neoliberals.

S'acusa de populistes els nacionalistes bascos (democristians) i catalans (liberals socials o viceversa), però el populisme desenfrenat i etnicista de la líder socialista andalusa és considerat pel PSOE el seu discurs seriós i democràtic. L'espanyolisme ranci i visceralment anticatalà de gran part del PP pot catalogar-se de populisme precisament com ells ho entenen, ja que exacerben emocions col·lectives contra comunitats diferents. Alguna cosa similar passa amb Ciutadans, la seva metafísica visió d'Espanya es complementa amb la negació d'un sentiment nacional català que, agradi o no, existeix i es comprova sortint al carrer.

Aquesta visió es recolza en un supòsit: només existeix l'estat-nació, la resta són ciutadans-àtom, no existeix una societat catalana o basca. La referència al “poble” és una manipulació, no és un ser real i menys encara un subjecte polític. No obstant això, el “poble” és una realitat històrica i política, l'expressió activa d'una gran part dels ciutadans, o que volen ser-ho, que reivindiquen els seus drets. La revolució francesa va tenir com a protagonista el poble constituït en nació i en Estat. Els aristòcrates que no renunciaven als seus privilegis eren considerats “el partit dels estrangers”. Quan es nega a un poble la seva identitat i el seu autogovern, el repressor passa a ser considerat estranger. L’Estat espanyol i la seva classe política (PP, C’s i PSOE) exerceixen ara com a força separadora, en realitat pretenen independitzar-se de Catalunya, encara que sigui en el seu subconscient.

Com podeu veure, l'ús i l’abús del terme populisme només provoca confusió, aguditza els conflictes i dificulta el diàleg. Seria millor analitzar els anomenats populismes a partir de les seves característiques específiques. Per exemple, el populisme d'esquerra a l’Amèrica Llatina no és gaire diferent del que van ser les esquerres europees fa unes dècades. Es van crear lideratges carismàtics i futurs mítics que van mobilitzar sectors molt heterogenis exclosos de la política i dels drets ciutadans. Són una expressió de les grans desigualtats. A mesura que les conquestes populars fan més social l’Estat, les desigualtats es redueixen i es poden exercir els drets, el poble s'estructura políticament, el populisme es racionalitza. Però sense fases populistes la democràcia no es democratitza. A l’Argentina, el kichnerisme, amb tots els seus defectes, ha desenvolupat importants polítiques socials i de recuperació de drets humans. Ara, el macrisme ultraneoliberal practica un populisme cosmopolita orientat a les classes mitjanes que suposarà una regressió social i política. En conclusió: els anomenats populismes han d'avaluar-se pels seus compromisos previs i els seus resultats posteriors.

Jordi Borja és urbanista