Digitalitzar i estudiar

El 20 de gener es va presentar a Girona el llibre Fotografia Unal (Ajuntament de Girona i Rigau Editors), fruit de la feina de recerca i recuperació d’arxius que duu a terme de manera continuada el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de Girona, dirigit per Joan Boadas. Els textos dels historiadors de la fotografia, en aquest cas David Iglésias i Jep Martí, es poden considerar referencials per entendre el recorregut històric dels Unal, quatre generacions que van compondre una nissaga important per afegir a les ja conegudes Merletti, Pérez de Rozas, etc. Fotografia Unal, incorporat al fons CRDI de Girona, té gairebé 200.000 imatges i cobreix tot el territori català i tot un segle de desenvolupament de les tècniques fotogràfiques i canvis culturals i socials.

El llibre és el número 12 de la Col·lecció Girona Fotògrafs, un treball silenciós de difusió que porta a terme el CRDI amb els arxius que ingressen als seus magatzems. Una difusió que no pretén sobredimensionar els autors ni traspassar cap classificació d’ordre artístic, encara que integrin un llibre monogràfic.

L’eterna discussió de la banalitat de la imatge fotogràfica feta pels professionals pot posar en perill la cura d’aquest tipus d’arxiu. De vegades cal tornar a explicar que si les còpies fotogràfiques, d’una en una, tenen interès per a individus d’un en un, inclosos els seus autors, l’arxiu tindrà interès per a una multitud impensable d’observadors. Amb quina autoritat eliminaríem una part d’un arxiu fotogràfic per tal d’estalviar espai a les prestatgeries dels magatzems? No tots els arxius tenen la mateixa vàlua, és evident. La fondària i l’interès són deguts a la manera de treballar del seu autor.

Per tal de notar aquesta presència potent de l’autor, s’han de mirar amb calma les imatges en conjunt. Una sola foto és, o podria ser, la flauta que sona per casualitat. Perquè és només quan els fotògrafs han aplegat un nombre important d’imatges quan es fa present la polifonia de matisos que comporta la bona fotografia: la profunditat documental que interessarà a tothom, principalment als que treballen amb el pensament i la ciència, i el discurs de l’autor, que es manifestarà en aquells suficientment entrenats per percebre’l. És a dir: en els lectors que miren la fotografia com ho fan els que llegeixen poesia.

Qui és qui diu quan un arxiu mereix conservar-se i sobreviure? És suficient una sèrie limitada de fotografies per tal de donar a conèixer la dimensió artística d’un autor? Limitar la lectura i la interpretació d’una obra —quasi de llargària biogràfica, com és l’obra fotogràfica— a les preocupacions que van motivar la còpia vintage és reduir la capacitat de la fotografia. Si per al col·leccionisme el més important és aquella peça finita que només posseirà un privilegiat, l’arxiu guarda per a la cultura i la ciència, també per a l’art, un tresor de possibilitats: fer moure la intel·ligència i les emocions en relació amb la vida, que ha estat el misteri de la fotografia com a art.

L’esforç de fer una col·lecció de llibres per tal de difondre els arxius conservats a les institucions és una feina lloable que motiva la investigació. Però el gran potencial dels arxius rau en la digitalització de les imatges a disposició del gran públic. D’aquest fons Unal ja es poden consultar més de 10.000 imatges al web de l’Ajuntament de Girona (http://sgdap.girona.cat/fotoweb/), seguint l’exemple d’altres importants institucions, com per exemple The New York Public Library, que va penjar prop de 180.000 documents de domini públic a internet, entre els quals una selecció del fons fotogràfic de la Farm Security Administration i més fotografies. “Hem estat digitalitzant les nostres col·leccions des de fa molts anys —es diu al web—, però la digitalització és només l’inici perquè es produeixi la veritable màgia quan aquestes col·leccions s’obrin camí en les mans dels erudits, educadors, tecnòlegs i creadors de tota mena”.