L’‘annus horribilis’ de Rita Barberá

A finals de l'hivern del 2014 Rita Barberá encara era el tòtem del PP valencià, tot i que en l'univers de l'alcaldessa de València avançaven les fissures. A les urnes ja hi havia senyals d'esgotament del que havia estat des del 1995, després del seu primer mandat amb Unió Valenciana, la imbatible màquina electoral del partit a València i la locomotora que impulsava altres candidats com Eduardo Zaplana i Francisco Camps.

La seva relació amb Mariano Rajoy tampoc passava pel seu millor moment. Era la matriarca d'un partit que supurava casos de corrupció en totes les administracions i havia tingut un frec a frec amb Rajoy per mantenir de totes totes el seu fillol Camps al Palau de la Generalitat, assetjat pel cas Gürtel. Com a conseqüència, a diferència del que va passar amb Zaplana i Camps, havia deixat de ser decisiva en la designació d'Alberto Fabra com a líder del partit. Però, tot i així, era la figura més sòlida del PP a la Comunitat Valenciana.

La jefa, com se la coneix al PP, retenia el mite que li atribuïa el seu partit d'“alcaldessa d'Espanya”, forjat en la seva ascendència sobre els pressupostos d'una Generalitat Valenciana que li pagava la festa del desenvolupament urbanístic de València i les fites que la perfilaven, així com la seva habilitat per acaparar èxits de l'Administració central com a propis.

Però el 23 de febrer del 2015 la seva llegenda va trontollar. L'acte de la Crida, que anuncia l'inici de la festa de les Falles, sempre havia estat per a Barberá un escenari propici, una prolongació del balcó peronista de l'Ajuntament. No obstant això, aquella tarda a les Torres de Serrano, amb un discurs inconnex, suspicaçment eufòric i ple de pífies lingüístiques en castellà i en valencià, l'alcaldessa va naufragar. I on més mal li feia: davant del món faller, que havia estat el seu principal suport.

L'episodi del caloret va obrir la veda contra Barberá. Aquell dia va començar el compte enrere del seu final. Les xarxes socials van fer cremar el seu cartell com una falla la nit de Sant Josep. Encara que l'endemà va demanar perdó, va quedar sepultada davant d'una allau de crítiques a tot Espanya, no només polítiques, sinó cíviques i universitàries. El caloret va catalitzar mals humors ciutadans a València, mentre sota el glamur dels esdeveniments la crisi feia sorgir la porqueria dels carrers dels barris, l'abandonament dels jardins i els forats a l'asfalt.

A Barberá se li havia complicat tot. Les expectatives electorals no li asseguraven l'alcaldia i ni tan sols la Generalitat, asfixiada financerament, podia pagar-li la traca final del seu mandat. En vista d'aquesta expectativa, la millor sortida era no repetir com a candidata i tancar un període de 24 anys d'inauguracions i esplèndides majories absolutes. Així podia mantenir la fama d'animal polític invencible.

No obstant això, Rajoy li va demanar que tornés a encapçalar la candidatura a l'Ajuntament de València per setena vegada. Davant de l'enfonsament del partit, en metàstasi judicial pels escàndols de corrupció, la seva presència a la llista municipal podia esmorteir l'enfonsament més que cap altre candidat.

Barberá va acceptar a contracor, segons relaten fonts del PP. Només estava disposada a repetir en el cas que el Govern hagués aprovat una llei de reforma electoral que garantís l'alcaldia al partit que obtingués el 40% dels vots. Així podia edulcorar la seva caiguda i sumar un altre mandat al seu palmarès d'alcaldessa perdurable. Va demanar amb tanta insistència el Govern que impulsés la reforma que a la seu central del PP, segons aquestes mateixes fonts, van haver de parar-li els peus: “No et preocupis, Rita, que a València no arribem ni al 40% dels vots”. Quan va constatar que no podia evitar-ho, tret que deixés el partit, va recórrer al coratge: “Jo podia haver marxat per la porta gran, però no sóc una rata que surt fugint”, va al·legar en un fòrum.

Però els seus problemes anaven augmentant. L'abril del 2015, un mes abans de les eleccions, Compromís va presentar la pàgina web anomenada Ritaleaks, on es van publicar centenars de documents amb despeses difícils de justificar de l'Ajuntament de València en anys de crisi. Es tractava de viatges, àpats i diferents actes de representació, alguns dels quals s'atribuïen a l'alcaldessa.

Barberá havia aconseguit mantenir-se fins llavors a la perifèria de la majoria de casos de corrupció, mentre el seu vicealcalde, Alfonso Grau, va haver de dimitir a principis d'any a causa de la seva imputació en el cas Nóos per decisions que difícilment es podien prendre sense el consentiment de l'alcaldessa.

El cas Imelsa va esclatar en la vigília electoral amb la filtració de les converses gravades per l'exgerent d'aquesta empresa pública, Marcos Benavent. Esquitxada pel cas, l'exregidora de Cultura i encara assessora de Barberá, María José Alcón, va haver de renunciar a anar a la llista. Les converses d'Alcón, dona de Grau, revelaven favors polítics a un nebot de l'alcaldessa, Quique Sospedra Barberá, vinculat a empreses amb les quals l'Ajuntament de València va contractar serveis d'hostesses en esdeveniments municipals.

El 24 de maig Barberá va perdre a les urnes la meitat dels vots que tenia i va obtenir 10 regidors, un més que Compromís. Era la seva acta de defunció com a alcaldessa. El seu mite s'havia esfondrat. Va enviar els seus representants legals a recollir l'acta de regidora, però va renunciar-hi un dia abans de la constitució de la nova corporació. “Hem que València sigui important. L'hem posat al mapa”, va proclamar en el seu comiat. Dos mesos després, malgrat que havia dit que “ni se li passava pel cap” la idea d'optar a una plaça al Senat, va dimitir de diputada a les Corts Valencianes i es va convertir en senadora territorial.

Allunyada del focus mediàtic, el seu relatiu parèntesi de tranquil·litat va durar ben poc. A finals de gener del 2016 el jutge instructor d'Imelsa va imputar nou dels deu regidors de la llista de Barberá i persones del seu cercle de confiança en el marc de l'operació Taula, que investiga la presumpta trama de finançament il·legal i blanqueig. Fonts del cas apunten que ella no va ser detinguda ni imputada per la seva condició d'aforada davant del Tribunal Suprem pel càrrec de senadora, del qual no podia ser destituïda tret que es dissolguin les Corts Valencianes. Però el jutge ja ha fet el pas preceptiu per a la seva imputació a través del Suprem.

Ara, l'alcaldessa que va voler convertir València en un calador de iots de luxe i una pista de bòlids com Mònaco, la que va voler fer petita la figura del Marquès de Campo, (l'alcalde que va portar l'aigua potable a València i va empedrar els carrers de la ciutat), s'amaga a casa seva, assetjada per les conseqüències del sistema que li va servir de pedestal. Fins i tot Grau, l'home que va tenir tota la seva confiança, comença a assenyalar-la, mentre ella recela del que pugui fer l'organització sobre la qual ha regnat i envia whatsapps amb advertències: “Compte amb el que dieu”.

Barberá s'ha convertit en un llast massa pesant per al PP. El portaveu Pablo Casado acaba de demanar-l'hi que reflexioni si "aporta alguna cosa" al partit al qual pertany perquè, en cas contrari "hi ha vida fora de la política". La seva làpida política està esculpida, només li falta el poliment judicial.