La paraula viva de José María Valverde

José María Valverde va morir aviat farà vint anys, el proper 6 de juny, tal com alguns dels seus incomptables deixebles, epígons i exalumnes recordarem, conscients de com n’és de just i necessari avivar la memòria compartida sobre l'excepcional llegat oral, escrit i ètic que ens va deixar, per més que els qui malentenen la cultura com a cooltura —i l'educació, com a basta instrucció— insisteixin a ignorar-ho. Una inòpia amenaça tan gran de relegar a l'oblit l'herència d'un poeta, professor, traductor i erudit que va concebre el seu humanisme inveterat com una lluita rere la sempre elusiva saviesa, a través de les seves paraules i del seu exemple. Un agon basat en el dubte i la ironia —“Jo només em conec de nom”, repetia sovint—, però també en un sentit de la solidaritat i la compassió — “Nulla esthetica sine ethica”— sens dubte inspirat en allò de “pels seus fruits els coneixereu” de l'evangelista Mateu.

Mestre de diverses generacions, Valverde va ser un professor extraordinari, una mena de Sòcrates cristià les paraules del qual segueixen vives encara avui, ja que vives li naixien quan les pronunciava, a la manera maragalliana. Els qui vam tenir el privilegi d'escoltar-lo podem evocar-lo segons entrava discretament al seminari: neulit i com de costat, just abans d'arrencar a parlar amb ritme lent, una mà sobre l’altra, amb una veu lleument nasal poblant l'aula sense pompa ni circumstància. Començaven dues, tres hores impagables —un lapse preciós rescatat de la vulgaritat del temps indiferent—, i els presents ens deixàvem portar per la desafectada, cordial suggestió de l'acte de veus que orquestrava. Ja només valia la pena escoltar.

La vivificant oralitat de Valverde escandia llavors en les nostres oïdes. Els les prestàvem sense tedi ni esforç, amarats a poc a poc per la parla nua d'aquell “humà, massa humà” sembrador. Una veu cadenciosa, compassada pel tempo precís per posar a cada síl·laba el to i la intenció adequats, com una salmòdia improvisada per un narrador savi i senzill alhora, el pensament del qual —turmentat de consciència lingüística— s’anava enllaçant a mesura que s’anava dient.

Amb estil peripatètic —aquest que l'actual imperi del PowerPoint proscriu—, el mestre ens passejava amb paraules al voltant de les paraules, mentre il·luminava les fondalades de la literatura, la filosofia i l'art, i ens feia adonar del veritable sentit de les verbalitzacions que teixeixen els mons humans. Tornava del revés el trencaclosques filosòfic, amb un humor compassiu, amb un amor comprensiu per les paradoxes, els disbarats i els jocs malabars que afavoreix el llenguatge. No feia falta prendre apunts: n'hi havia prou d’escoltar-lo amb desperta atenció, assistir al sorprenent teatret dominat per un sol home, només armat amb la seva veu. Abocades degudament, amb sentit i so eloqüents, aquelles lliçons de l’estirp de Machado—Juan de Mairena era un dels seus llibres de capçalera— ressonen en el fur intern, encara indemnes en passar els anys.

Una vida sencera dedicada a les idees i a la seva expressió literària — “paraula en el temps”—, Valverde va pertànyer a una espècie en via d'extinció. Més enllà de la seva oceànica erudició i de la seva fecunda tasca com a traductor, va ser per sobre de tot poeta i mestre. No un mer professor empatxat de papers, bibliografies, aplicadors i índexs d'impacte, sinó un Mairena entossudit a transmetre de paraula —amb les mans a les butxaques— el patrimoni del coneixement a què les persones podem aspirar, i la colossal ignorància que tot i així ens espera. Un home que tampoc no trobava cap manera de sumar individus, com l'heterònim de Machado, i el comunisme d'arrels cristianes del qual —matisat per Nietzsche, Unamuno, Rilke i Kierkegaard— es va anar accentuant amb els anys: “Un home de tots els temps, amb el temps d'un home, igual a tots els homes”.

A José María Valverde cal empadronar-lo en un municipi intel·lectual i moral on les tradicions cristiana, humanista i comunista conviuen en diàleg problemàtic però imprescindible. Per allà, més o menys, van voltar també altres semblants o interlocutors seus: l'esmentat Machado, Ferrater, Camus, Cortázar, Sagristà, Aranguren. Va ser precisament el rebel Camus qui va escriure en algun lloc que, en últim extrem, l'autèntica intel·ligència és sinònim de bondat. Em ve això al cap per dir que, en efecte, Valverde va ser home summament bo, en qualitat de savi. En els temps ominosos que corren, malalts de cinisme i niciesa, la seva triple passió literària, filosòfica i política, de profunda matriu ètica, segueix il·luminant-nos el camí.

Albert Chillón és professor de la UAB i escriptor.