Partits polítics en dic sec

El temps i la biologia política aviat incidiran en els partits polítics que podem considerar de nova planta i que ara com ara es mantenen menys afectats per la decrepitud. Fins i tot així, a la terra de ningú entre la vella i la nova política ja es detecten els contagis difícilment evitables d'una descomposició que erosiona directament la vida institucional i té el mèrit ambigu de barrejar els populismes reactivats amb les inèrcies del bipartidisme, de la mateixa manera que ha de ser molt difícil revitalitzar els vells partits a partir d'un nucli que s'estigués desintegrant.

El cas de Convergència és paradigmàtic. En primer lloc, es reencarna en l'aliança electoral de Junts pel Sí, accepta ser emmanillada per la CUP, retira de la carrera pel poder Artur Mas i cedeix el lloc a un Carles Puigdemont que té el beneplàcit condicional d’ERC i la CUP, pel seu nodrit pedigrí d'activisme secessionista. Arriba llavors per a Convergència una segona fase que consisteix a encarregar a Artur Mas la missió de refundar la Casa Gran del catalanisme, a partir de les seves successives derrotes electorals, amb les seus embargades, un deute sideral i el pare fundador al jutjat. Quan a un almirall se li enfonsa la flota el lògic és rellevar-lo. Mentrestant, els exsocis d’Unió pugnen amb dificultat per un lloc sota el sol, Puigdemont governa un dia sí i un altre tampoc, el llegat pujolista afegeix llast i el que va ser la capacitat d'influència de Convergència al Congrés dels Diputats està sota zero.

Ningú és capaç d'assegurar que hi hagi un espai de catalanisme, de centre i autonomista, que es pugui rearticular i que alleugi l'orfandat electoral de franges significatives de la societat catalana. El més probable és que Artur Mas refundi allò que manca de contingut i entitat, per esgotament, devaluació i espoli. Específicament, Artur Mas té el perfil menys indicat per refer Convergència perquè reneixi d'entre les cendres. Quin serà l'eix conceptual de l'intent que, malgrat tot, pugui fer? Fa dècades, una dosi de liberalisme semblava ser la solució. Hauria estat una reformulació accidentada però llavors semblava tenir certa lògica.

Tanmateix, fins i tot des d'abans de l'enfonsament de la casa Pujol i la descomposició convergent, les contradiccions entre nacionalisme i liberalisme eren flagrants. Substancialment, per la inconseqüència de posar els drets de la nació presumptament subjugada per sobre de les llibertats dels individus. És un dels matisos qualitatius entre catalanisme i nacionalisme que el sobiranisme fa temps que nega. Es va evidenciar amb la patrimonialització convergent de la cultura i la llengua catalanes. En el seu cas extrem, el conflicte entre el pluralisme d'una societat liberal i les aspiracions nacionalistes s'ha pogut constatar en posar TV3 i Catalunya Ràdio al servei excloent del projecte secessionista, fins a extrems difícilment superables per part de mitjans públics de comunicació pagats, en definitiva, pel contribuent. En lloc de ser un espai de trobada per al debat civil, les directrius de TV3 i Catalunya Ràdio han consistit a prendre partit, fins a extrems sorprenents de bel·ligerància i sectarisme, a més de guanyar-se a pols una pèrdua de credibilitat i d'audiència. Desenterrarà Artur Mas aquella renovació liberal, truncada per ser impossible, malgrat els esforços de grups com Libergència, de naturalesa gairebé clandestina?

Una hipòtesi més terrenal és que, defenestrat pel veto de la CUP, Artur Mas necessitava un premi de consolació. A hores d'ara, si s’obstina a postular les bondats del procés com a ambaixador global de la Catalunya secessionista, és probable que cap companyia d'assegurances li subscrigui una pòlissa. Els mercats polítics han descomptat Artur Mas i el seu perfil va diluint-se en l'oblit, extraviat entre les nebuloses de la nova escenografia política de Catalunya. Uns partits estan en dic sec i uns altres acaben de fer la seva avarada, en un clima de cada vegada més extremista i mancat de zones temperades. El centre polític que va ser el catalanisme sembla estar sent substituït per Ciutadans, mentre que PSC i PP es veuen tenallats per l'incert desenvolupament de la formació de govern a Madrid. I aquí hi ha Ada Colau, vigilant les drassanes en les quals el seu partit de la nova esquerra va prenent forma per agregació de peces no sempre encaixables i que només la voluntat de poder de l'actual alcaldessa de Barcelona aconseguirà soldar.

Valentí Puig és escriptor.