Democràcia de carrer

L'acudit és més vell que anar a peu, però sobretot a Madrid. El carrer que avui porta el nom (des de fa molts anys) de José Ortega y Gasset és senyorial i molt del seu barri de Salamanca, però l'acudit diu que tots la nomenen amb la picada d'ullet còmplice d'avisar que era “abans Lista”, pel venerable Alberto Lista, i perquè de pas s’enduia una nata Ortega y Gasset, menys llest que l'antic titular del carrer. Brillant, sens dubte, i la primera vegada que ho vaig sentir també vaig fer el bot habitual davant les tonteries més grosses i vaig regurgitar una riallada sorollosíssima.

Va de riure la cosa, suposo, perquè estem estudiant a consciència quins carrers treure i posar o, per ser exactes, quins noms de carrers treure i posar d'acord amb el grau d'exemplaritat que cada titular aporti —com ha dit Ricard Vinyes— al país, o com a mínim a la capital d'Espanya i a la capital de Catalunya. Totes dues semblen ara embarcades en un reciclatge de rajoles culturals i a mi em sembla més que bé perquè cada tram de la nostra vida a peu o amb autobús (com Pla) conté les seves dosis de memòria històrica i la lenta aclimatació a allò que hem estat com a comunitat aclaparada i potser també al que volem ser com a individu i com a col·lectivitat.

Per això és tan admirable que Barcelona tingui un parc ben bonic que vaig trepitjar furtivament en la meva adolescència anomenat Cervantes i ho és que el carrer més petit del casc urbà, a la zona vella, porti el nom de l'escriptor, segurament per mostrar simbòlicament els dubtes que ens assalten sobre si va estar o no va estar a Barcelona. Millor petit, per si no hi va estar mai (i perquè les crueltats que fan alguns catalans en diversos dels seus llibres poden resultar incòmodes o poc exemplars).

La mateixa línia seguim, per sort, amb altres titulars de carrer, encara que siguin absents. És exemplar que Barcelona no tingui carrer dedicat a Salvador Dalí perquè només faltaria que un pintor del seu talent i comercialitat hagués de gaudir, a sobre, de la modesta evocació d'una placa de carrer. Que fos un escriptor extraordinari no arregla res, entre altres coses perquè ni tan sols se sap massa bé el que escrivia en castellà, el que escrivia en català i el que escrivia en anglès i francès. De vegades, com en les seves cartes, barrejava fins i tot les quatre llengües. I feia faltes d'ortografia a bastament, i això sembla no quadrar amb cap exemplaritat. Sense carrer.

Que jo sàpiga, Ortega y Gasset no va escriure cap ratlla en català i a més es va situar en el pitjor dels llocs en el debat polític de l’Estatut el 1932. També té un missatge exemplificant la seva absència de la llista de carrers —que acabo de comprovar, perquè no m'ho creia—. No sembla raonable passar per alt aquest error polític i pretendre a canvi fer valer que va escriure molt i molt bo (bo), o que de vegades va dir coses amb sentit. Fins i tot va ajudar a pensar molts individus —ningú va tenir tants lectors lleials i fidels a Catalunya com Ortega y Gasset, des d’Alexandre Plana o Eugeni d’Ors fins a Gaziel—. Tampoc és tan important que diagnostiqués les formes noves de sociabilitat de masses ni em sembla que caldria exagerar la seva capacitat per difondre a Espanya i Catalunya la integritat de la cultura moderna, europea, laica, científica i humanística a través dels seus assajos i a través de les seves empreses editorials. No n’hi ha per a tant. Jo també em quedo amb el veto de no haver entès de què anava i què passava amb l’Estatut del 1932. Res d'això és exemplar, i, per tant, al carrer (bé, a l'inrevés: fora de la llista de carrers).

I de Ridruejo és millor no recordar-se’n perquè haver estat el principal impulsor i pedagog a la resta d'Espanya del significat de la Catalunya social i cultural des de mitjan anys cinquanta i fins a la seva mort el 1975, com cap altre espanyol no català, no esborrarà que fos el principal ideòleg del feixisme en la seva primera joventut. Aquest parany de madurar i canviar, d'entendre i ponderar, de millorar i rectificar no servirà tampoc: aquesta poca vergonya d'envoltar-se de catalans per tapar el seu passat culpable no ens l’empassem. Tampoc té carrer, per descomptat, i és natural que sigui així. I me’n torno a casa.