Ruptura urbana

Barcelona ha d'anar més enllà de la mitificació dels anys vuitanta, dels Jocs Olímpics i de Barcelona model for export. Seria absurd menysprear un moment rupturista i en general reeixit de l'urbanisme barceloní. Com ho va ser el radical Cerdà. O com es va intentar als anys republicans amb el Gatcpac de Torres Clavé i de Sert. Ens inspirem en el passat, en la cultura acumulada, en les idees i els projectes i en les intervencions al territori. També en el que es va proposar i no es va fer, en les demandes i les aspiracions populars i en la imaginació d'intel·lectuals, literats i artistes. La cultura és el que queda quan tot s'ha oblidat. La memòria no és l'ahir, és avui, el que s'ha internalitzat. És època de canvi, com afirma l'alcaldessa, ni copiar el passat, ni conformar-se amb el present.

Recentment el Col·legi d'Arquitectes va convidar la responsable d'Urbanisme, Janet Sanz. La seva exposició va ser innovadora i ambiciosa. En l'aire es notava interès, il·lusió, desig de girar full. Com em va dir l'arquitecte Carles Ferrater, “és com si tornéssim a principis dels setanta”. Rafa Cáceres va recordar aquells anys quan es reivindicava el dret a l'habitatge igual que es demanava assistència sanitària i escola pública. També destacava el protagonisme de dones joves en el poder municipal, com la mateixa Ada Colau. Si la protagonista de l'acte amb prou feines supera els 30 anys, amb ella hi havia a primera fila la responsable de la macroàrea social de l'Ajuntament, Laia Ortiz, d'una edat similar. Dues dones de també uns 30 anys, Gala Pin i Merche Vidal, estan al capdavant de Ciutat Vella i Mobilitat i Transports. Joves i dones, amb experiència d'activisme ciutadà, són gairebé garantia d'aires nous en els objectius i en l'estil de la gestió urbana.

Aquest canvi ens confronta a les ciutats amb dos grans reptes. La insostenibilitat del mal ús, el malbaratament i l'especulació amb l'energia, l'aigua i el sòl. I els seus efectes perversos: l'escalfament del planeta, majories que no accedeixen a recursos bàsics, la contaminació de l'aire, etcètera. Aquests efectes són universals però afecten més directament les majories populars. I també la creixent desigualtat social i l'exclusió dels marcs integradors, la crisi del treball remunerat i la segregació de l'habitatge del teixit urbà i social. Ambdues bombolles van augmentant i donaran lloc a conflictes, en molts casos asimètrics, que generaran insurreccions, revoltes i violències. Les ciutats i les regions urbanitzades actuals no són només l'àmbit de les crisis, també en són factors causals.

Barcelona i l'entorn metropolità no poden pensar-se al marge d'aquesta realitat globalitzada. Als anys vuitanta i següents el repte urbà va ser la intervenció física al territori, cosa que va derivar en atracció d'inversions de capital privat. Es van augmentar els serveis i van millorar els entorns col·lectius, com els transports, l'espai públic, els equipaments socials i culturals i es van rehabilitar conjunts d'habitatges populars. Però a mesura que la ciutat es va convertir en un lloc prioritari d'acumulació de capital, en gran part gràcies a l'especulació urbana, es va multiplicar la regressió social (desnonaments, desocupació, pobresa, privatitzacions, marginació, etcètera) i es van retallar les prestacions socials.

L'ús intensiu de la ciutat metropolitana accentua els factors agressius amb el mitjà: la mobilitat basada en l'automòbil, la urbanització dispersa en l'entorn regional, les arquitectures ostentoses, les activitats depredadores (turisme, transferir residus al mitjà físic). Les prioritats de les polítiques públiques no poden ser les mateixes que en la dècada dels vuitanta. No es tracta de més austeritat si s'entén com menys béns i prestacions, sinó d'altres maneres de consum i gestió dels recursos i dels serveis.

Els dos reptes esmentats —la sostenibilitat i la desigualtat social— no poden afrontar-se amb els mateixos instruments jurídics i urbanístics. Com el control públic i social del sistema bancari, de les empreses de serveis i de la propietat del sòl. Cal intervenir a la ciutat com un procés inductiu i real i no com un pla o model deductiu i virtual. Plantejar-se cada acció urbanística, no per resoldre un problema, sinó per resoldre diversos problemes alhora: sostenibilitat i llocs de feina, habitatges i integració ciutadana, millora de l'entorn urbà i reducció de les desigualtats. I això només es pot fer escoltant la ciutadania.

Jordi Borja és urbanista.