La gran coalició ja funciona

La relació de forces sorgida d'unes eleccions generals s'expressa per primera vegada en la formació de la nova Mesa del Congrés dels Diputats i l'elecció del seu president. Si a la Cambra no hi ha majoria absoluta d'un partit, com és el cas després del 20-D, l'elecció de la Mesa i del seu president obliga a fer les primeres negociacions i els primers pactes. L'alineament dels partits facilitat per les afinitats ideològiques i les preferències polítiques en aquest primer moment és el mateix que després configurarà la majoria parlamentària i de govern per a tota la legislatura. Excepte excepcions molt rares, raríssimes, és el que passa sempre.

Els moviments dels partits des del 21 de desembre indiquen que la majoria parlamentària més viable amb l'actual composició del Congrés és la que ja s'ha expressat i materialitzat en dues ocasions de significació política indubtable. La primera vegada, a iniciativa dels socialistes, per formar una aliança entre el PSOE, Ciutadans i el PP per atorgar a aquests tres partits el control de la Mesa del Congrés i triar un socialista com el seu president. En la segona ocasió, també a iniciativa del PSOE, perquè aquesta mateixa aliança relegui la tercera força de la Cambra, Podem i les seves confluències, als escons del galliner a l'hemicicle. És a dir, per humiliar Pablo Iglesias, sorgit de les eleccions com la gran amenaça perquè el PSOE continuï sent el segon component del bipartidisme espanyol.

Aquestes han estat les dues expressions de la nova correlació de forces sorgida del 20-D. No n'hi ha hagut cap altra. Tota la resta ha estat mera aplicació mecànica, obligada, de lleis i reglaments. Quan ha estat necessària una voluntat política, aquesta aliança de PSOE, Ciutadans i PP ha estat la que s'ha expressat.

El missatge enviat així per aquests tres partits als electors està bastant clar i té dos paràgrafs. El primer explica que la dreta està disposada a cedir davant dels socialistes posicions de poder institucional rellevants com la presidència del Congrés sempre que això serveixi per allunyar-los de Podem i les confluències d'esquerres. L'únic que exigeix a canvi de pactar amb els socialistes és que aquestes posicions de poder caiguin en mans d'algun socialista dels “bons” i tinguin el contrapès d'una majoria de dretes a la Mesa. El nou president del Congrés, Patxi López, ofereix un perfil idoni a aquests efectes. Als ulls de la dreta és un socialista tan “bo” que el PP fins i tot li va donar suport el 2009 com a lehendakari durant una legislatura sencera. A la pràctica, la gran coalició ja funciona.

El segon paràgraf del missatge enviat als electors explica que els socialistes no s'enganyen sobre quines són les possibilitats reals d'articular una majoria parlamentària i de govern d'esquerres amb l'actual composició del Congrés. Gairebé cap, tenint en compte les circumstàncies polítiques en les quals alguns components necessaris per a aquesta majoria són independentistes. Ho saben els socialistes i ho sap tothom.

Per a qualsevol combinació d'esquerres es necessita la participació o almenys l'assentiment dels diputats d'ERC i Bildu, i almenys l'abstenció del PNB o DiL. L'aspirant Pedro Sánchez s'ha compromès a no negociar la investidura amb els independentistes i, per si amb això no n'hi hagués prou, una part del PSOE aplaudeix amb fervor i dóna suport als interdictes i els anatemes que el PP i Ciutadans llancen contra els independentistes. Si fos viable, aquesta eventual majoria és la que ja s'hauria configurat per formar la Mesa del Congrés. Hauria servit per prefigurar la futura majoria parlamentària i de Govern d'esquerres, amb una composició de la Mesa diferent de l'actual, en la qual la majoria, de quatre entre set, correspon a la dreta.

Així, doncs, per què serveixen les converses empreses per Sánchez per aconseguir suports a la seva investidura com a president del Govern espanyol? Serveixen sobretot per mostrar a l'electorat que el PP ha perdut les eleccions encara que disposi del grup parlamentari més nombrós. També serveixen per subratllar que la majoria de vots han anat a parar a les forces d'esquerres. Quan finalitzin, si ho fan amb èxit serviran per formar govern, esclar, però si fracassen, serviran per deixar clar a l'electorat d'esquerres que el líder del PSOE va intentar salvar la legislatura. Si no ho aconsegueix, les incògnites que caldrà resoldre són les següents: Qui carregarà amb la responsabilitat del fracàs? Qui carregarà amb la responsabilitat de repetir les eleccions?