‘BCNoir’

“Els europeus es van reconèixer en la novel·la negra escandinava perquè des dels anys vuitanta feia de caixa de ressonància dels mals depressius del continent, captiu del gran desencantament, la crisi, la depressió... Ara sabem que no és una crisi sinó que és un nou Estat del món i que estarem temps així i que la violència que fins ara havia estat simbòlica a Europa (atur, alienats, delictes de coll blanc…) a través de l'islamisme radical veiem que pot ser violència cega sense límits capaç d'atacar qualsevol en qualsevol moment… La realitat és un calidoscopi que es recompon vertiginosament i crec que el polar mostra avui una diversitat creativa molt alta que s'ha sabut adaptar millor a aquesta nova realitat”. Apunta així al final de l'hegemonia de la novel·la negra nòrdica Pierre Lemaitre, màxim exponent del gènere francès (noir o polar) que podria estar prenent el relleu en la supremacia del gènere, com es va veure en el marc del festival de novel·la policíaca BCNegra, que aquest cap de setmana va tancar l'11a edició.

“Lemaitre ha fet moltíssim ell sol pel policíac francès tant al seu país com a l'estranger”, reconeix Hélène Fischbach, directora artística del festival Quais du Polar de Lió, el més important de novel·la negra a França i, amb els seus 70.000 visitants, entre les 10 convocatòries literàries de més èxit del país hexagonal. La punta va ser el Premi Goncourt de fa dos anys per Ens veurem allà dalt (Bromera), novel·la sobre la Primera Guerra Mundial en la qual Lemaitre diposita totes les característiques del gènere sense explicitar-les, celebrada primera expedició d'un dels grans del noir fora del gènere, amb Cadres noirs (2010) com a paradigma de la seva proposta: un executiu mitjà a l'atur decideix participar en un joc de rol macabre en el qual s'han de prendre ostatges reals…

Lemaitre (tota la seva obra policíaca està a Bromera, en català; Alfaguara, en castellà) no deixa de ser, junt amb una Fred Vargas (Siruela) que és ella sola, comissari Adamsberg mitjançant, una referència a part (traduïda en 40 països), la punta d'un iceberg que s'ha anat forjant des dels anys vuitanta a partir del que es va batejar com néo-polar, impulsat per noms com els de Jean-Patrick Manchette (Anagrama) o el Thierry Jonquet (Bromera; Ediciones B) que Pedro Almodóvar va acabar portant al cinema (La piel que habito), per esmentar-ne només dues. Fischbach s'hi agafa per destacar immediatament la qualitat d'unes obres que sobrepassen el gènere i per això “estan aconseguint impregnar la literatura blanca, arrossegant d'alguna manera els autors que no fan polar”. I des del festival de Lió citen la influència del mateix Jonquet en el mateix Michel Houellebecq d'El mapa i el territori, premi Goncourt del 2010.

De cop, el ‘polar’ reflecteix com pocs l’esperit dels temps: llenguatge, ideologia i dramatúrgia sense mentir gaire”, opina l’estudiós francès del gènere Jean-Bernard Pouy

“El polar ha aconseguit unir la genuïna eficàcia nord-americana del gènere amb una qualitat literària indubtable”, compendia Michel Bussi (Debolsillo), un altre dels autors avui al podi de la novel·la negra gala que ha visitat Barcelona i que va compartir reflexions amb el seu col·lega Bernard Minier (Salamandra i Roca), que aprofundeix en el tema: “Portem tota una història de la novel·la negra a l'esquena i ja no es pot escriure amb el candor de l'edat d'or com feien autors com Hammet o Simenon; estem en una època postmoderna de la novel·la negra, que passa per fer un pas endavant que implica elements estilístics autoreferencials, més escepticisme, molt més joc irònic i la impossibilitat de diferenciar entre alta cultura i cultura popular”, recita. Bussi afegeix aspectes tècnics fruit de l'impacte en els lectors d'avui dels mitjans audiovisuals: “És impensable escriure avui sense els codis de les trames paral·leles o els salts espacials i temporals: abans un havia de ser molt lineal”.

Però l'èxit de la novel·la negra francesa es basa tant en la forma com en el fons. “El polar ha pres el relleu de les obres realistes de després de la II Guerra Mundial, les de Mauriac, Sartre o Camus”, fixa un inclassificable del gènere com és el diplomàtic i professor de Psicologia Tobien Nathan. Un altre autor de moda, Sébastien Gendron, antic ajudant de realització cinematogràfica i amb un humor sanguinolent a l'estil Quentin Tarantino, creu que “la visió política i social del noir l'acosta avui més que abans als orígens de la novel·la negra nord-americana, però té les seves arrels en novel·listes realistes del XIX, com Zola”. “El polar és mirall de la nostra època: els lectors busquen divertir-se, però també enriquir-se intel·lectualment amb històries que els concerneixen de prop”, apunta un dels reis del thriller gal, Franck Thilliez (Columna; Destino). “De cop, el polar reflecteix com pocs l'esperit dels temps: llenguatge, ideologia i dramatúrgia sense mentir gaire”, conclou categòric l'estudiós francès del gènere Jean-Bernard Pouy.

Fischbach reforça la teoria de Lemaitre del ric calidoscopi que és el gènere a França: “Cada vegada aborden més àmbits temàtics: des de les psicopaties fins a l'ecologia, passant pels problemes socials, la política o la ciència, des de tots els registres i amb un ritme literari molt alt; però és que també hi ha el seu radi d'acció: cada vegada són més internacionals i s'allunyen de París i fins i tot de les seves banlieues”.

El ‘polar’ cada vegada aborda més àmbits temàtics: des de les psicopaties fins a l’ecologia, passant pels problemes socials, la política o la ciència, amb un ritme literari molt alt; però és que també hi ha el seu radi d’acció: cada vegada són més internacionals i s’allunyen de París i fins i tot de les seves ‘banlieues’”, emmarca la directora artística del festival Quais du Polar de Lió

Amb molt esforç, la directora artística del Quais du Polar de Lió ho resumeix tot en tres noms: “Zulú, de Caryl Férey (Maeva), està ambientada a Sud-àfrica i és el paradigma de l'internacional, situa les seves novel·les on vol perquè ha fet la volta al món i la seva escriptura és pur ritme i acció; Nicolas Mathieu (inèdit a Espanya) i els seus Aux animaux la guerre ens introdueix als caps de la gent de les poblacions marginades per la crisi, zones com la regió rural de Vosges, enfonsada en plena desindustrialització, i sense obviar el tema polític; Thilliez, amb el seu Pandemia, reflecteix perfectament el thriller de suspens de tall anglosaxó que pot beure de la ciència-ficció i dels perills de les noves tecnologies”.

Tenint en compte que és un gènere popular, empleats, quadres intermedis i intel·lectuals són, no obstant això, els principals lectors del polar. “Sempre s'ha associat el gènere a un públic molt limitat, idiota gairebé, per les seves històries senzilles i d'evasió, però ja fa molts anys que això ha canviat per part del lector i de l'autor”, recorda Lemaitre. Fischbach afina una mica més aquesta transversalitat i posa les dones com a principals consumidores de novel·la negra amb transsumpte històric; els homes, allà on domina l'espionatge, i els més joves, on imperi el suspens de tot tipus. I és que a França el gènere està estadísticament molt estudiat perquè la indústria editorial s'hi ha bolcat a esclat del seu èxit. Així, sense arribar als rècords del 2010, les últimes dades fixen en 1.820 les novetats anuals de novel·la negrecriminal; un de cada cinc llibres que es venen a França és un polar, una facturació de gairebé 170 milions d'euros, meritori si es té en compte que el 77% de les vendes responen a l'econòmic format del llibre de butxaca.

Davant d'aquestes xifres, pot haver-hi una sobredosi de noir que acabi assassinant el gènere? Així ho van apuntar a Barcelona Bussi i Minier (“”la producció és tremenda i això és perillós”). I Lemaitre, menys diplomàtic, va anar més enllà: “No hi ha gaire bona literatura policíaca i sí força de mediocre, però no crec que sigui en proporció molt més gran a la que es dóna en altres gèneres”.

A França es publiquen 1.820 novetats anuals de novel·la negrecriminal; un de cada cinc llibres que es venen és un ‘polar’, amb una facturació de gairebé 170 milions d’euros; el 77% de les vendes responen a l’econòmic format del llibre de butxaca

Fischbach admet aquesta sobreproducció però insisteix a conjurar aquest perill per la via que “el model d'anàlisi social que destil·la la novel·la negra, la utilització de la investigació i les referències a fets reals està impregnant la novel·la blanca”; i exemplifiquen des del festival amb Dora Bruder, de Patrick Modiano; HHhH, de Laurent Binet o fins L'adversari, d'Emmanuel Carrère.

En qualsevol cas, la moda del polar (que “està sent traduïda fins al sempre bastant impermeable mercat anglès”, diu Fischbach) significa donar llarga vida al seu Quais du Polar de Lió, cap visible de la trentena de festivals del gènere que acull França. Convidats de 21 països diferents encapçalaran aquest any un certamen de tres dies (de l'1 al 3 d'abril) que, ja en la seva 12a edició, té un pressupost de 600.000 euros (quatre vegades més que el BCNegra), només un terç del qual és aportat pel Consistori, i que es permet el luxe d'explicar la Polar Connection, una zona professional on es reuneixen (l'any passat, 200 persones) agents literaris, productors audiovisuals i directors de cadenes de televisió per intentar aconseguir els drets de les millors obres. Els del noir són tipus durs i ambiciosos…