Vila-Matas: “Ens té segrestats tota la murga mediàtica”

A la tele sembla que la vida és el que hi passa, no el que passa al carrer… Sí. I quan no passa en aquest plató el guionista es treu de la màniga una discussió sobre si el nou president ha de tallar-se o el serrell o no. Ja em diràs si això és la realitat.

La situació li fa desitjar aparèixer de sobte en un altre país? Sí, però aquí et citaré Kafka. A la primera pàgina del seu primer diari diu: “El bosc continuava sent allí? Hi continuava sent en bona part. Però amb prou feines la meva mirada se n'allunyava deu passes, jo desistia; atrapat una altra vegada per l'avorrida conversa”. Bé, l'avorrida conversa que ens té segrestats és aquesta programació única de la realitat que ens dóna la televisió, tota la murga mediàtica.

És un bon novel·lista el que fa aquest guió o un creador de best sellers? És un que s'ha cregut allò que la realitat supera la ficció i ho porta a terme al peu de la lletra.

Quina pel·lícula s’hauria de veure perquè s’assemblés a la nostra realitat? Los muertos, de John Huston, seria molt adequada, crec. O bé una programació sencera de dues setmanes dedicada a la utopia de les ciutats felices.

A aquesta utopia no hi arribaríem mai… Tanmateix, s'oblida que la funció dels polítics hauria d'estar al servei d'aquesta utopia. La vida és molt dura i ja tenim moltes complicacions com perquè ells ens la compliquin més, pensant només en els seus propis interessos.

Els polítics es venen com si anunciessin articles de neteja. Semblava que aquest ego era privatiu dels artistes… Jo llegeixo modificant. I miro televisió igual també, modificant el que veig. Darrere de cada notícia de l'informatiu, per exemple, sempre llegeixo una altra cosa, el per què d'aquesta notícia i què hi ha darrere de l’interès a donar-la. Ho modifico tot, rient. No és qüestió de perdre l'humor.

I si traiem el so als tertulians es veu que la majoria riuen… Pel que tinc comprovat, quan en una tertúlia hi ha algú per fi que diu alguna cosa intel·ligent és immediatament interromput pel més ximple. Il·lustren el que passa en aquest país: que no arribarem mai a res.

Què el preocupa de la realitat, del que és veritablement real? Juan Marsé m'ha dit més d'una vegada que m'apropo “cautelosament a la realitat”. I jo cada dia m'apropo cautelosament a la seva frase. L'estudio, la penso, tracto d'esbrinar què ha volgut dir. Només sé de moment que la realitat és dolorosa, no descobreixo res. Però trobem també la realitat en el descobriment que la literatura és el millor de la vida. Però ho és a condició que la vida sigui el millor de la literatura.

En els seus llibres, en els seus articles, expressa aquesta aspiració borgiana de ser un altre. D’on li ve? M’imagino que des d'un primer moment, encara que sense jo saber-ho, ve d’El Quixot, la història d'algú que surt al camp per ser un altre. La creença que tenim una personalitat compacta es va trencar fa molt de temps.

I, a part d’Enrique Vila-Matas, qui és vostè? Puc ser vostè perfectament, no veig ningú més al voltant, ha ha ha!

I qui és Vila-Matas? Algú que ha arribat fins aquí escrivint tota la vida buscant saber alguna cosa sobre si mateix i que cada vegada es desconeix més gràcies a la literatura.