El PSOE profund

Si jo fos un empresari de l'Ibex 35, segurament contemplaria l'actual escenari polític espanyol amb inquietud. Si pertanyés a l'establishment politicomediàtic que marca el rumb de la vida pública espanyola des de fa gairebé mig segle —acaba de morir en lloança de FAES Alejandro Muñoz-Alonso, que ja el 1970 era subdirector general d'informació... no precisament democràtica— sens dubte viuria amb veritable neguit l'empantanament institucional d'aquestes setmanes. Com que no sóc ni empresari ni mandarí, confessaré que observo el paisatge posterior a les eleccions generals del 20-D amb expectació i curiositat. Sense cap mena de delectació, però amb l'interès intel·lectual inherent a veure un sistema polític el funcionament passat del qual coneixes bé, sotmès a unes tensions, a unes proves d'estrès inèdites fins ara.

En aquest sentit, i entre molts altres efectes dignes d'anàlisis, la situació actual està fent aflorar un PSOE profund que els somriures i les alegres promeses de Rodríguez Zapatero, i les habilitats de Pérez Rubalcaba, i les vaguetats de la Declaració de Granada, i l'estil gasós de Pedro Sánchez havien aconseguit dissimular una mica.

Bé és cert que, al llarg dels últims lustres, aquest PSOE profund no ha deixat d'acostar periòdicament l'orella. N'hi havia prou d'atendre els articles, les entrevistes o les declaracions d'Alfonso Guerra; o observar algun exbaró de blasons esquerrans ennoblits fins i tot al Xile d'Allende, convertit en tertulià ultraespanyolista en televisions d'extrema dreta; o escoltar juristes que van ser prestigiosos, com Gregorio Peces-Barba, evocant frívolament el comte duc d'Olivares i la necessitat de bombardejar Barcelona de tant en tant.

No, no és que un sigui tan càndid per creure, una vegada coneguts els resultats del 20-D, que una entesa política —en el format que fos— entre el PSOE i Podem era fàcil, o si més no possible; sobretot tenint en compte que, per sumar, necessitaria també alguna forma de suport per part d'independentistes i d'una altra mena. Però, justament perquè les dificultats objectives de la fórmula són enormes, perquè des de la jornada electoral molts dels actuals barons socialistes no han cessat de dirigir advertiments i traçar-li línies vermelles al secretari general, em resulta sorprenent i inquietant la mobilització de velles glòries (més velles que glòries, en molts casos) abanderant un discurs apocalíptic sense cap altre objectiu que coaccionar Sánchez i els seus i forçar-los a lliurar-se, lligats de mans i peus, al PP.

Em refereixo, entre altres coses, a aquella reunió celebrada el dijous 28 de gener en un restaurant del Madrid castís (on, si no?), per mig centenar d'exdirigents socialistes per debatre i aprovar el document que, l'endemà, l'exministre de l'Interior José Luis Corcuera va intentar lliurar a la seu de Ferraz. I què diu el manifest de la guàrdia veterana? Doncs, en primer lloc, desqualifica Podem en termes que farien empal·lidir d'enveja el més aguerrit columnista de La Razón: és “un partit populista” i “el populisme només comporta desastres polítics i econòmics”; és, a més, còmplice de la dictadura veneçolana i resulta “tòxic per al PSOE, el destrossarà si governen junts, perquè és el soci més deslleial possible”. La situació és greu —asseguren els ex—, entre altres motius per “la clara amenaça d'especejament territorial per part dels separatistes que Podem anima, prometent l'autodeterminació a tots els pobles (oprimits?) d'Espanya”. Davant d'això, “cal que els partits constitucionalistes s'asseguin de seguida a negociar un programa de Govern”.

Té gràcia que els qui, quan la tinta de la Constitució encara estava fresca, ja van intentar desvirtuar-la coengendrant i donant suport a la LOAPA del braç d'una UCD agonitzant, que aquesta gent toqui ara a sometent els partits “constitucionalistes” a defensar la Carta Magna. Encara té més gràcia que el seu portaveu sigui Corcuera, que el 1993 va haver de dimitir del ministeri, després que el Tribunal Constitucional anul·lés un punt clau de la seva famosa i personalíssima Llei de Seguretat Ciutadana o llei de la puntada de peu a la porta. Amb uns sacerdots així, el culte a la Constitució no necessita enemics.

Més enllà de les anècdotes, de la imatge de l'avi Cebolleta anant a Ferraz cridant “ara ens sentiran!”, el que ha passat els últims dies indueix a una reflexió: si no aconsegueixen emancipar-se dels savis de Sió del socialnacionalisme espanyol, tant el PSOE com Pedro Sánchez són morts.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.