Compte amb els terminis

La normalitat democràtica necessita que Pedro Sánchez se sotmeti a la investidura en el termini més breu possible. Tot i reconeixent l'extraordinària dificultat del seu propòsit i el mèrit d'intentar-ho, el més desitjable és que acceleri la feina perquè ja ha transcorregut un mes i mig des de la celebració de les eleccions. Un període de temps lamentablement perdut pel líder del PP, Mariano Rajoy, que va anar a les consultes del Rei sense ni haver intentat aconseguir suports.

Encara que no hi ha termini legal per convocar la investidura, els actors l'hi han d'imposar per una raó de responsabilitat elemental. Això no només afecta Sánchez, sinó també els seus eventuals socis. Espanya no pot romandre indefinidament amb un Govern en funcions. A les urgències econòmiques se suma l'ombra permanent de l'amenaça independentista, reforçada aquest dimecres mateix amb els primers tràmits de tres lleis al Parlament de Catalunya per a la ruptura amb Espanya. Amb aquest gest, els seus autors deixen clar que continuen decidits a aplicar la declaració independentista del 9 de novembre, suspesa en el seu moment pel Constitucional.

És veritat que el desig d'arribar a una conclusió ràpida xoca amb el trencaclosques amb el qual es troba la minoria socialista. Però tampoc es pot mantenir el país en la incertesa. Seria insuportable anar més enllà de les “tres setmanes o un mes” esmentades pel president del Congrés. Un equip negociador tan bregat com el que ha format Sánchez tampoc necessitarà gaire més temps per armar un pacte o rendir-se a l'evidència de la seva impossibilitat. Per escurçar aquests terminis, seria convenient que Sánchez entengués que no està fent una ronda de consultes per conèixer l'estat d'ànim de les forces polítiques, sinó una negociació amb els partits als quals vol demanar els seus vots per a la investidura. Sobren, per tant, les reunions previstes amb els independentistes. No es tracta de quedar bé amb tots, sinó de formar un Govern.

Per sota de les negociacions continua l'amenaça de repetir les eleccions en cas de fracàs de Sánchez —i, eventualment, d'un altre candidat que vulgui intentar-ho després—. Referent a això és interessant la coincidència mostrada ahir pel PP i Podem a la Mesa del Congrés, pretenent escurçar al màxim la convocatòria de la sessió d'investidura, amb la probable intenció que corrin al més aviat possible els terminis per a la repetició de les eleccions. Els partits no haurien de confiar tant que tornar a votar els afavoreixi, i per als interessos generals, la repetició de les eleccions seria una confessió d'impotència, un retard de la presa de decisions fins molt més enllà del que seria raonable i una prolongació excessiva de la interinitat política en què vivim.

La situació és prou complexa perquè ningú pretengui boicotejar la formació de govern. Els vetos entre el PP i el PSOE, i entre Ciutadans i Podem, pertanyen a un temps de bloquejos que ha de deixar-se enrere. Qui no estigui d'acord amb el Govern que es formi, ja sigui el de Sánchez o el d'un altre futur candidat, que faci una oposició tan severa com vulgui. Però que no obstaculitzi la possibilitat de pactes, sense els quals serà impossible dotar Espanya d'un Govern.