La identitat no es discuteix

Tampoc es vota. Ningú tria els pares, ni escull el lloc on neix, ni resol parlar la seva llengua materna, ni dissenya la seva educació bàsica. La major part de nosaltres som del país de la nostra infància i els que després l'abandonen, o es veuen forçats a fer-ho, s'emporten per sempre el deix del seu accent. Que això és així omple pàgines de les millors revistes que publiquen els treballs dels meus col·legues més llestos. Creguin-me, per favor (bé, no tots vostès ho faran, ja que suposaria renunciar a les seves identitats, cosa que gairebé ningú de nosaltres està disposat a fer).

Dan Kahan, un psicòleg que ensenya a la Facultat de Dret de la Universitat de Yale (la millor del món en tots els rànquings), fa anys que escriu que les persones ajusten la seva visió dels problemes del món al sistema de creences que defineix les seves identitats respectives. I ho fan fins al punt que, amb independència del nivell d'educació que hagin aconseguit (fins i tot si és molt alt), les persones tendim a rebutjar aquelles teories i evidències científiques que minen les nostres identitats. Això, escriu Kahan, és perfectament racional: acceptar-les ens marginaria a l'instant de la nostra pròpia gent, amb un sacrifici personal immens, inassumible en molts casos. He citat primer el de Yale per ibèric complex d'inferioritat, però Ortega y Gasset ja va escriure el mateix fa més d'un segle: les idees es tenen, però en les creences s'hi és. Mai (ho sabem bé els advocats) defensin algú pel procediment d'atacar les creences de qui ha de resoldre sobre la sort del seu defensat.

Però precisament perquè això és així, la meva primera proposta és que tots deixem a banda per un temps (un any o dos, potser tres) la identitat pròpia (l'ortodoxa), deixem d'atacar les dels altres (tots heretges, certament, que aquest país és així) i vegem en què podem posar-nos d'acord en benefici dels altres i, en particular dels nostres fills (acostumo a deferir al criteri dels meus i és que si a mi em queden quatre anys d'ofici, a ells, quaranta).

Llavors un compromís possible i desitjable és combatre la primera causa de desigualtat, de tristesa, d'exasperació de quatre milions de persones i de les seves famílies en aquest país: l'atur. Propugno un pacte de totes les formacions polítiques per la creació d'ocupació. Encara abans de la investidura difícil (però no impossible) del president del Govern a Madrid i de la marxa (més o menys) èpica del Govern català, mostrem a la gent que tots els polítics han de treballar en la generació real d'ocupació productiva i que tota la resta pot esperar. Entre altres coses perquè (conservem sobretot el bon humor), que ningú es preocupi per les identitats, gairebé tots seguirem sent allò que ja érem (encara que puguem canviar de vot).

Un pacte per l'ocupació requereix sacrificis per a Madrid, Sevilla, Barcelona, València i Bilbao (també per a les ciutats petites que es dessagnen i per a les que creixen en població), per als jubilats (les pensions màximes dels quals hauran de moderar-se en benefici de les petites), per als (angoixats) treballadors de mitjana edat amb contractes indefinits i per als (exasperats) joves amb contractes temporals. Requereix bonificar la Seguretat Social (un terç del cost del salari), però apujar l'IVA general (un punt, potser més). Exigeix a l'esquerra radical oblidar la seva malvolença al projecte europeu (ja vell, recordo bé la repugnància atàvica dels anticapitalistes per “l'Europa dels mercaders”, les identitats no canvien o ho fan molt lentament) i, a la dreta i als socialdemòcrates, acceptar que hi ha deutes que no es podran pagar.

Com s'articula aquesta proposta? És senzill: jo desconnecto cada vegada que un professional de la política es posa a parlar i no comença a fer-ho oferint mesures per generar ocupació. Canvio de canal, alço la vista, poso música (Bruno Mars, Thom Yorke, Adele, Falla, Wagner, Albéniz, Arvo Part, Philip Glass). Facin el mateix, és a dir, ni cas als qui només ennuvolin la vista de vostès amb banderes de colors enfrontats, eixordin les seves oïdes amb abstraccions incontrastables, o mostrin, descarnat, el gest evident, delator i inconfusible de l'ambició per manar. Ni cas. Per això els proposo que deixin d'escoltar d'una vegada qualsevol polític que no parli de generar ocupació i que, a continuació, especifiqui com ho faria. Aquí, ens podem posar d'acord gairebé tots: podem. Però haurem de voler.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra.