Alfonso Rus, l’home que comptava bitllets

La detenció d'Alfonso Rus aquest dimarts ha estat un pas més en la caiguda en desgràcia del que va ser líder del Partit Popular a la província de València, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació valenciana del 2007 al 2015. La imatge de l'arrest suposa el seu enterrament polític definitiu.

Alfonso Rus (Xàtiva, 1950) sempre va ser molt controvertit a la seva ciutat d'origen, on va ser alcalde pel PP entre el 1995 i el 2015. Va prometre portar la platja a aquesta ciutat de l'interior i, tot i així, el van votar. "Seran rucs!", es va sorprendre. El passat mes de maig va tornar a ser cap de cartell sense el suport del seu partit, que el va suspendre de militància tres setmanes abans de les eleccions municipals pels enregistraments en què el també president de la Diputació de València comptava diners d'una suposada comissió. Ell sempre ha negat que la veu que se li atribuïa fos la seva.

L'escàndol d'Imelsa, una empresa de la Diputació que va contractar suposats treballs ficticis amb empreses d'un home de la seva confiança, Marcos Benavent, i les ramificacions del qual esquitxen exmembres del Consell, va posar fi a la seva fulgurant carrera. Benavent, que va assegurar que "sortirà merda a dojo" i va ser l'autor dels enregistraments, està "col·laborant plenament" amb la justícia.

El PP va perdre les eleccions a Xàtiva, on va passar del 45% del 2011 a obtenir menys de la meitat dels suports, el 21%, una sagnia que es va traduir en la pèrdua de sis regidors, d'11 a 5. Rus va ser substituït al capdavant de la corporació pel jove socialista Roger Cerdà i va presentar la derrota com una conspiració del PP en contra seu. Es va apartar de la vida pública i es va centrar en els seus negocis. La seva família va començar amb una botiga que venia productes de la llar, i ell la va anar ampliant a altres negocis, entre els quals hi havia una fàbrica de taüts. Segons va indicar, no pensava tornar a la política, sinó dedicar els mesos que li quedaven fins a la jubilació a treballar en les seves empreses.

“Se'm volen carregar perquè sóc el número u”, va al·legar Rus davant la pressió del llavors president de la Generalitat, Alberto Fabra, perquè deixés el partit i s'evités així que els enregistraments que va fer Benavent (de qui Rus havia estat padrí de noces) deterioressin encara més les funestes expectatives electorals. Rus s'havia convertit en un dels principals barons del partit. “El dia 25 de maig diré d'on ve el complot cap a mi”, va advertir, insinuant foc amic. Però no ha complert mai la seva amenaça.

Quan va saltar a la política autonòmica el seu cartell era tosc, un perfil difícil d'encaixar en el pulcre elenc d'un partit que el considerava un botiguer de tot a cent, estrafolari i tafaner, que buscava relleu social des del volant d'un Ferrari. El partit li va prohibir expressament que anés a fer mítings amb el Ferrari. "Si vaig en una furgoneta, es pensaran que els vaig a robar", va adduir. Malgrat la seva falta de glamur, Rus es va anar fent un lloc a la cúpula del PP. El seu moment va arribar quan la corrupció va escapçar el paisatge del partit. Això va millorar l'aspecte de Rus. Davant d'una Generalitat asfixiada, ell mantenia la caixa de la Diputació en números negres i pagava a 30 dies als proveïdors.

Rus emergia com un dels puntals d'una organització que s'esfondrava i la seva ascensió era la constatació del fracàs de Fabra. Però els enregistraments del seu apadrinat, lliurades a la Fiscalia per Esquerra Unida, apuntaven que els lixiviats de les escombraries en la qual s'enfonsava la nau i els que corrien per sota el terra que trepitjava Rus no eren diferents. El que més inquietava els seus adversaris era quantes tapes de claveguera més aixecaria en la seva caiguda. La resposta la tenen els interrogatoris als quals se sotmetrà ara.