El butaner, del mite a l’estafa

Com la majoria en aquest ofici a Barcelona, l'Ibrahim és pakistanès i els cinquens sense ascensor van acabar trencant-li l'esquena després de 15 anys carregant bombones. De manera que es va fer autònom, va comprar un camió i ara espera tot el dia assegut a la cabina que dos compatriotes facin a peu, i cridant, el carrer per vendre el gènere. Ell guanya 35 cèntims per bombona (en ven unes 80 al dia) i els repartidors, les propines i el sobrepreu que carreguin: la bombona avui val 13,10 euros, però arriben a vendre-la a 20. Ibrahim i tots els que s'escarrassen diàriament a cada cantonada d'Espanya –la majoria immigrants– són la baula més feble de la cadena de despropòsits per la qual es regeix el negoci del butà. Molts dels entrevistats en aquest reportatge ni tan sols tenen contracte, altres un de fals per quantitats que mai cobraran o un de reduït en nombre d'hores que sempre excedeixen. En aquest submón, que mou 70 milions de bombones l'any, no hi ha factures, rebuts ni garanties de cap tipus. És la llei del butà.

L'Ibrahim (demana nom fictici per protegir-se) la coneix bé. Ell no guanya ni per portar la seva família del Pakistan. Amb els 1.000 euros que treu al mes ha de pagar la quota d'autònoms, la benzina, l'assegurança i retornar a terminis a la distribuïdora el préstec per la desmanegada tartana que li van vendre per 18.000 euros. A més, hauria de fer un contracte als dos repartidors que treballen amb ell, però només en té per pagar un advocat que prepari un contracte fals per quantitats que mai veuran. Prefereix no parlar gaire, però utilitza un proverbi pakistanès per descriure l'empresa per la qual treballa: “L'elefant té dues dents boniques d'ivori per fora. Però té amagades les dents amb què mossega”.

Repsol i Cepsa tenen gairebé tot el mercat: el 75% i el 15% respectivament

El paquiderm en qüestió són les companyies que es dediquen a la distribució a Espanya i que treballen amb uns marges minsos a causa de la baixada del preu fixat de la bombona dels últims temps. “Però ells mai perden, s'aprofiten que som immigrants i estem atrapats”, assenyala mentre al camió sona música pakistanesa. 8 milions de llars a Espanya encara consumeixen butà, però en 20 anys aquestes empreses han passat de 800 a 200. La fórmula aplicada pel Govern –liberalitzar el mercat, però fixar els preus cada dos mesos– ha reduït els marges amb el temps i les condicions laborals dels treballadors. Ja no n'hi ha per tothom. 

Així sol funcionar: la distribuïdora compra les bombones a l'operadora i contracta conductors autònoms, que busquen pel seu compte la seva quadrilla (gairebé sempre immigrants). A partir d'aquí comença la picardia de cadascú per treure més benefici. L'associació espanyola de distribuïdors no ha respost a aquest diari sobre el tema. Però importants fonts del sector confirmen que tothom coneix aquestes pràctiques i defineixen aquest mercat com "avall que fa baixada" i "tercermundista". "S'ha tornat molt deixat i tots ho saben", assenyala un directiu d'una de les grans empreses de gas liquat. Aquest diari ha intentat comprar cinc vegades una bombona de butà als repartidors del carrer i ni una sola vegada el preu fixat ha estat l'oficial. Sempre entorn de 16 i 20 euros.

L'any 2000 s'envasaven a Espanya al voltant 1,5 milions de tones de butà i es venien uns 170 milions de bombones (encara que les que hi havia en circulació eren 40 milions). Avui la venda ha caigut fins a unes 800.000 tones (uns 70 milions de bombones venudes i 30 milions en circulació). Les dues grans operadores d'aquesta indústria en declivi (Repsol, amb un 75%) i Cepsa (15%) es dediquen a envasar i han cedit completament el control del repartiment a les distribuïdores. Asseguren que fan el que està a les seves mans per controlar les condicions en què treballen. Repsol respon, a més, que no ha rebut cap queixa per aquestes qüestions a l'oficina d'atenció al consumidor, però que treballa constantment perquè es presti adequadament el servei. Però una vegada l'operadora cedeix el control, el repartiment a domicili al qual estan obligades per llei es converteix en un magma de tripijocs i petits fraus: sobrepreus, revisions falses, contractes sense sou, ni una sola factura i fins i tot veïns que fan tripijocs amb bombones.

A mig matí un home s'acosta al camió de repartiment aparcat al Raval de Barcelona. Vol unes bombones per vendre-les a uns comerços de la zona. Explica que fa molt de temps que ho fa. El distreu i guanya diners. El conductor assenteix. Si paga, a ell li és igual que fa amb les bombones, explica. Les vendrà amb sobrepreu, esclar.

Uns carrers més amunt, Adolfo (nom fictici), un dels pocs butaners espanyols entrevistats, passeja amb les seves bombones (de les companyies barrejades). Fa 14 anys que és en aquest ofici, encara que va fer una aturada per treballar en una empresa d'enderrocaments. Res comparat amb la duresa de pujar i baixar pisos amb els 12,5 quilos a l'esquena, afirma. Però tenia un contracte. El d'ara és de només dues hores. "A més aquí depenem del fred, a l'estiu és millor anar-se'n de vacances", diu fent broma. Sap que molts cobren de més als clients. Fins a 20 euros, explica. "I a més demanen propina. S'aprofiten de la gent gran. Solen ser els estrangers". Però, al cap d'una estona, un espanyol de la seva mateixa empresa demana 17 euros per la bombona.

El problema, es queixen a l'Associació Espanyola de Gasos Liquats de Petroli (AOGLP), és aquest preu fixat que marca el Govern. La mateixa bombona, diuen, costa a Portugal 18 euros; a França, 25; i a Alemanya, 35. "Aquests preus han valgut per a empreses com Repsol, que ja han amortitzat els seus envasos i les seves plantes. A la resta dels entrants, com Cepsa, els costa. Aquest mercat ha anat a pitjor", assenyalen fonts de l'associació. A més, demanen que el Govern creï una bombona social per als desfavorits. “Si hi ha un 30% de gent que necessita ajuda, amb els marges d'una bombona lliure de preu nosaltres podem pagar una bombona social”.

Cap dels cinc repartidors consultats venia la bombona al preu que marca la llei

El butà segueix sent una energia associada a un sector de la població més desfavorida, d'aquí al fet que cap govern vulgui eliminar els límits de preu. L'import canvia el tercer dimarts de cada dos mesos i es publica al BOE. Però gairebé ningú al carrer se n'assabenta. Sense aquest sobrecost que alguns apliquen intencionadament i altres accepten sense corregir al client, els repartidors no podrien viure. Sense contracte, assegurança ni sou fix, ningú es trencaria l'esquena per pujar fins a un cinquè pis.