La penúltima parada d’Europa

Gairebé 3.000 persones s'escalfen amb el foc de diverses fogueres a la intempèrie, on també cuinen faves, bullen llet i fregeixen un ou fregit. Els seus llits es limiten a un parell de mantes sobre el llot que aquests dies deixen les intenses pluges. Els seus lavabos, uns 20 per als milers de persones que hi ha allà acampades, són de plàstic, bruts, amb restes de les defecacions de l'usuari anterior. Aquest panorama es repeteix al llarg de fins a sis campaments de refugiats al nord de França. Aquest és el de Grande-Synthe, als afores de Dunkerque.

“Les condicions són insalubres i terribles”, explica André Jincq, director adjunt d'operacions de Metges sense Fronteres (MSF). Aquesta localitat limítrofa amb Bèlgica, que té amb prou feines 22.000 habitants, s'ha convertit des de l’estiu passat en la llar de kurds iraquians, kurds iranians, yazidites i un petit grup de vietnamites, que, per diversos motius, han abandonat casa seva. Els uneix, no obstant això, el mateix sentiment que alhora alimenta les seves esperances per sortir d'aquest infern, on el llot ho inunda literalment tot: creuar el canal de Mànega i arribar al Regne Unit.

“Anglaterra està bé. Sabem l'idioma, hi ha feina i habitatge”, explica Arash Faramarzi, un yazidita del Kurdistan iranià que viu amb els seus dos germans, la cunyada i els nebots en aquest camp. Han estat afortunats, ja que ocupen una caseta que van construir voluntaris belgues i que, per sort, es troba un metre sobre el terra. “Tenim les millors vistes”, fa broma després d'oferir una tassa de te, pa i formatge, no sense abans obligar a rentar-se les mans plenes de fang amb una tovalloleta de bebè. Ell no té diners per continuar el camí i des del terra de l’habitació es percep que espera passar allà molt més temps del desitjat. “No puc pagar el viatge. Només vull portar la meva dona i la meva filla amb mi”, diu sanglotant mentre indaga quin idioma es parla a Bèlgica i a Holanda. Sembla que totes les possibilitats estan obertes per a ell.

En Brahim (com prefereixen que l’anomenin), enginyer informàtic del Kurdistan iraquià de 28 anys, opina que la situació és “terrorífica”. Ell va fugir d'una localitat propera a Mossul en veure que l'autoproclamat Estat Islàmic (ISIS, per les sigles en anglès) prendria la ciutat. “Me’n vaig anar amb la meva família, que ara està repartida entre Turquia i Alemanya", on dues de les seves tres germanes van decidir sol·licitar l'asil. En Brahim, alt, moreno i net de dalt a baix –una cosa que crida l'atenció enmig d'aquestes arenes gairebé movedisses– explica sobre un camí de palets col·locats formant un pont com s’ho fan per sortir d'allà: “Traficants albanesos. Els estimo!”, exclama.

El patró funciona igual per a tothom. “Les màfies contacten amb nosaltres. De vegades vénen al camp [que està obert i vigilat per un parell de furgons de la policia local] i ens organitzen en grups de 10 o 15 persones”, explica mentre contínua revelant amb extrema discreció el modus operandi dels traficants. “Ens envien un missatge amb unes hores d'antelació perquè anem a la nit a un cert punt de l'autopista on hi ha un camió al qual hem de pujar”. El preu: 4.000 euros per adult. “Els nens valen la meitat!, argumenta el seu compatriota M., que en té tres; un de dos anys, un altre de sis i un altre de nou. En Brahim explica que el camioner “no se n'assabenta” i que s'amaguen on va la mercaderia, una cosa que no poden tocar –o menjar, si es tracta d'aliments– de cap manera, ja que les autoritats sabrien que algú ha estat a l'interior. El pagament es pot efectuar en metàl·lic o en arribar a Anglaterra a través de companyies d'enviament de diners com Western Union. I si no paguen? “Ells saben que hem arribat. Allà tenen la seva gent i ens perseguirien”, murmura mirant d'una banda a l’altra.

L'M., en canvi, pagarà en efectiu. Ell argumenta des de l'exterior del que és casa seva des de fa dos mesos i mig –una espècie de carpa de circ de ratlles blanques i verds amb estufa de llenya– que té prou diners per creuar. “Ara mateix tinc embolicat en plàstic uns 35.000 euros”, confessa. I així mateix els centenars de famílies que passen els dies a la intempèrie amb l'únic suport de MSF i uns quants voluntaris, escassament organitzats. Com la ginecòloga Maite Leblond, que tracta joves embarassades. Malgrat que porten tants diners al damunt i que les condicions al camp són extremadament difícils, l'M. somriu… “Aquí no ens robem. Tots estem igual”, assenyala.

Cada nit, entre les nou del vespre i les cinc del matí, segons expliquen els mateixos migrants, un grup surt a provar sort. “Les coses són molt complicades”, explica un jove de Kirkuk. “Des de fa uns mesos els controls són molt forts”. Expliquen que n’hi ha tres i que sempre topen amb un gos que ensuma per identificar persones. Un amic de l'M. ho va intentar dijous a la nit i ara haurà de passar uns dies a la comissaria de Lille (França). Però els seus amics s’ho prenen amb humor. “Ho tornarem a intentar, però no sabem quan”, indiquen conformats. Ja els avisaran.

Metges sense Fronteres, que ha arribat a qualificar aquest camp d’“abocador a cel obert”, segons les paraules d'un dels seus assistents socials, Rewan Hussein, va anunciar divendres passat la construcció de fins a 500 tendes més sòlides perquè els centenars de famílies “puguin passar l'hivern més dignament”, segons un comunicat. “Per a un ésser humà és difícil viure així. Ni els animals viuen d'aquesta forma”, va declarar l’Ali, un iranià de 21 anys, a l'organització.