Era jo qui s’equivocava

Iñaki Gabilondo s'ha referit en alguna ocasió al comentari que li va fer anys enrere Xabier Arzalluz quan el periodista li va manifestar alguna reserva respecte al dubtós carisma de determinat polític de l'època: "El dia en què algú apareix a la TV i saluda dient ‘bona nit, sóc el president del govern’, fa una cara de carisma...!”. He tornat a recordar el comentari del dirigent basc en constatar com ha canviat el tractament que, particularment en els mitjans de comunicació, s'ha anat dedicant als nous líders polítics a partir de que es conegués el resultat de l'última contesa electoral, que certifica d'aquesta manera el que podríem anomenar l'efecte de realitat que aquest tipus de sancions electorals genera sobre les opinions de molta gent.

Per descomptat que aquest efecte no necessàriament converteix en desencertada la valoració anterior, preelectoral. Que ho sigui no és alguna cosa susceptible de quedar determinada per endavant, com si es tractés d'un principi general indiscutible (com ho seria també aquell altre, de signe oposat, “la primera opinió és la que val”), sinó que ha de dilucidar-se sobre el terreny, analitzant els casos pràctics. Em permetreu que posi un exemple en primera persona. Sens dubte, haig de ser jo qui s'equivoca a la vista de la gairebé absoluta coincidència en les opinions, oposades a les meves, amb les quals m'ensopego per aquí, tant en diaris com en programes de ràdio i televisió de les més variades tendències. La selecció d'unes quantes d'aquestes opinions —de desigual importància, ho avanço— tal vegada permeti il·lustrar el que m'interessa assenyalar.

No deixa de ser curiós que a una homogeneïtzació en les opinions que, de tenir un altre signe, molts no dubtarien a qualificar com de pensament únic, aquests mateixos proposin en aquest cas interpretar-la en termes d'hegemonia.

Així, veig repetit que se li atribueix un notable domini de l'oratòria a un jove polític que parla a gran velocitat, amb un to monocord, com un opositor a notaries practicant un exercici del temari, sense la menor inflexió ni matís en la seva veu. Comprovo, amb cert escàndol per la meva banda (deformació professional, ho reconec), que analistes presumptament il·lustrats no li concedeixen la menor importància als reiterats lapsus de cultura general, impropis d'un professor universitari, perpetrats per un líder emergent.

Constato així mateix que un altre jove polític, orgullós de pertànyer a un partit amb llarga història, respon als retrets relacionats amb les posicions programàtiques que el mateix partit defensava durant la Transició amb el displicent argument que en aquell temps “ni tan sols existia Internet”, com si l'Edat Mitjana s'hagués perllongat fins al naixement de Bill Gates. Certifico, en fi, que se saluda en termes que gairebé fan posar vermell (“ha nascut un estrella” li vaig sentir dir l'altre dia a un tertulià), com la gran promesa del municipalisme d'aquest país, a una activista reconvertida en professional de la política que la seva pràctica més habitual consisteix a votar a favor (o, en defecte d'això, abstenir-se) en assumptes respecte dels quals a continuació s'afanya a declarar que hi està en contra.

No us penseu pas que em preocupa quedar-me en minoria. En absolut: no em preocuparia ni tan sols quedar-me en minoria de només un (imagino que minoria absoluta ha de ser el nom de la figura). Al cap i a l'últim, quan això passa, sens dubte el més higiènic és procedir a una cura d'humilitat i recordar el vell acudit del borratxo en contra direcció per l'autopista. El que de debò em preocupa és justament el contrari, és a dir, la constatació que no sóc l'únic que pensa aquest tipus de coses, però, sobretot, que aquesta coincidència no aconsegueix tenir pràcticament cap reflex en el que algú va anomenar en el seu moment l'opinió publicada.

No deixa de ser curiós que a una homogeneïtzació en les opinions que, de tenir un altre signe, molts no dubtarien a qualificar com de pensament únic, aquests mateixos proposin en aquest cas interpretar-la en termes d'hegemonia, com si llegint-la a la llum del pensament de Gramsci canviés la seva naturalesa real. Posats a recórrer a avalistes clàssics per entendre la situació actual, tal vegada resultés de més ajuda col·locar-se en la perspectiva de les propostes dels filòsofs de l'escola de Frankfurt i, en particular, de l'últim Marcuse. Esclar que acollir-se a aquests altres avals deixaria en evidència alguns. Perquè aquells autors no van imaginar mai un futur en el qual per fi els seus també poguessin modelar les consciències alienes, sinó un en el qual ningú modelés ningú.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la UB.