El discurs és la promesa

El discurs de Carles Puigdemont va començar –i gairebé va acabar– amb la promesa del càrrec, que comporta, implícita, una desobediència. Aquí estava gairebé tot: “Prometo fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel seu Parlament?” Res més. Ha estat la resposta coordinada del Parlament i de la Generalitat als dos desfavors institucionals de les últimes hores (la no recepció del rei Felip VI de Carme Forcadell i la literalitat del decret de cessament de l'expresident Artur Mas). I, especialment, a l'advertiment del ministre de Justícia que ahir mateix reclamava –observador, vigilant, gairebé amenaçador– que la fórmula havia d'explicitar clarament les al·lusions de fidelitat al Rei, a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. No ha estat així.

Carles Puigdemont va ser breu, poc protocol·lari, sense floritures. Però clar. En el que diu i en el que no diu. Amb el suport d’unes targetes que li van permetre seguir un guió, però no un text escrit. Afirma que dedicarà temps a explicar-se més i millor, per implicar més persones en el seu projecte polític. Però en les seves paraules hi ha una voluntat de no retorn. Més que pedagogia inclusiva, hi ha claredat afirmativa i senyals diversos. I pressa. Molta.

Va citar dos autors i dos textos. El primer, un bell poema turc sobre el mar (“el més bonic del mar és el que no hem navegat”), amb el qual va voler mostrar la seva voluntat de continuïtat, en homenatjar el seu predecessor i el seu estil metafòric, al mateix temps que el donava per finalitzat. I el segon, també breu, però molt substanciós de Gaziel, que va ser un republicà íntegre, de tarannà moderat, més federalista que nacionalista: “Sóc fal·lible, però insubornable”.

No sabem, encara, les lectures que inspiren el president. Però si persevera en Gaziel, li convindrà llegir-lo íntegrament i rellegir-lo diverses vegades, perquè és prudent, experimentat, lúcid. D'un article posterior al Sis d’Octubre del 1934, titulat La clara lliçó podem llegir: “… només podem triomfar a Espanya anant tots els catalans fortament units, com una irrompible falange, i a més sòlidament abraçats amb el nombre més elevat possible d'espanyols germans”. Gaziel predica unitat interna i fraternitat amb la resta.

Puigdemont va acabar amb un “Visca Catalunya!”  sentit, gairebé precipitat, però sense l'afegitó lliure que sí va utilitzar en el seu discurs d'investidura. Hi ha, en el conjunt de les seves paraules desafiament, valentia, però no hostilitat manifesta, ni una especial animadversió cap a res, ni ningú. Encara que sembla que no oblidarà ofenses ni greuges. El seu to és amable; les seves formes, bàsiques, la seva fidelitat, inequívoca. Estil que, potser, pot contribuir a estabilitzar i asserenar la vida política.

El gran aplaudiment de la nit, buscat i escenificat, se’l va endur Artur Mas en reivindicar-se amb orgull. Els aplaudiments, per a Mas; les paraules i els gestos, per a Puigdemont. Aquest serà, potser, el repartiment de rols del nou tàndem de la política catalana. Veurem qui porta el volant.

Antoni Gutiérrez-Rubí és assessor de comunicació.