Ha caigut Mas; caurà Rajoy?

Fa dues setmanes la pregunta era si cauria Artur Mas, malgrat el seu llarg i tenaç esforç per evitar-ho. Ja ha caigut. Avui la incògnita és si també caurà Mariano Rajoy o si hi haurà repetició de les eleccions a Espanya. La qüestió és saber si seran necessaris tres mesos i mig perquè Rajoy segueixi el camí de Mas o si tot serà més ràpid. A Rajoy li passa exactament el mateix que a Mas: només li donen suport els seus, i amb els seus no en té prou per retenir la presidència. En el seu cas, ni amb l'afegit de Ciutadans.

El Govern d'Artur Mas serà substituït per un Executiu català format a partir de l'aliança entre Convergència i Esquerra Republicana. Serà, per tant un, Govern de centreesquerra, perquè l'aliança obliga Convergència a tornar a les seves originals ambivalències socioliberals i a abandonar l'orientació neoliberal representada des del 2010 per Andreu Mas-Colell i el mateix Mas. Esquerra retorna al Govern català cinc anys després d'haver-lo abandonat i substitueix Unió en el paper de soci de Convergència. La capacitat de gestió del republicà Oriol Junqueras i de la generació de dirigents del seu partit són totalment desconegudes. Si el seu sentit de la realitat en la gestió dels departaments que els correspongui és el mateix que Esquerra demostra en creure possible la creació d'un Estat català sobirà en 18 mesos, les coses aniran malament i la governació del dia a dia en una Generalitat a la pràctica intervinguda pel Ministeri d'Hisenda se'n ressentirà. S'obre així una etapa d'incertesa.

L'èpica independentista catalana serveix pel que serveix i no només Convergència i Esquerra en treuen rendiment. Tant com aquests partits l'explota el líder de Ciutadans, Albert Rivera, que recorre Espanya agitant-la a favor seu; i el mateix PP, que l'esgrimeix com si fos el seu adversari quan, en realitat, és qui més l'ha promogut. Aquesta és una dada que l'opinió pública espanyola no hauria d'oblidar: la crisi catalana és el resultat directe de l'obstinació del PP a atacar el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero pel seu flanc català. Ara, un Mariano Rajoy desprestigiat i desgastat pels escàndols de corrupció que han proliferat en el seu partit mentre ell el presidia impassiblement la utilitza aquests dies com a excusa per postular la unió sagrada dels partits espanyols, sempre que sigui dirigida per ell, i per mantenir un immobilisme que en realitat implica no afrontar la crisi catalana. Més enllà de l'excusa, l'obstinació del nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, d'aplicar en els seus mateixos termes la via exprés cap a la independència dissenyada per Mas, Junqueras i la CUP constitueix en aquests moments un dels principals obstacles perquè qualli al Congrés dels Diputats una majoria de Govern alternativa al PP. Però és obvi que tant a Convergència com a Esquerra els convé que el PP passi a l'oposició.

També l’ala dreta del PSOE utilitza l’independentisme català com a excusa per sabotejar paradoxalment la formació d’una majoria i un Govern progressista a Espanya

També l'ala dreta del PSOE utilitza l'independentisme català com a excusa per sabotejar paradoxalment la formació d'una majoria i un Govern progressista a Espanya que persegueix el seu propi secretari general. Però la qüestió catalana no hauria de ser en absolut la causa que Espanya no s'alineï a la Unió Europea amb Portugal, França, Itàlia i Grècia per exigir un canvi de rumb de la política econòmica imposada per Brussel·les i l'abandó de l'austericidi que perjudica particularment les societats del sud d'Europa. Encara que el PP va ser el partit més votat, la veritat és que no té la majoria, ni possibles aliats, i de les eleccions ha sorgit una possible alternativa. No materialitzar-la seria un desistiment incomprensible.

El minimitzat debat d'investidura de Puigdemont va ser insuficient per concloure si la derrota soferta pels independentistes a les eleccions generals del 20 de desembre els ajudarà a comprendre millor les conseqüències d'haver quedat per sota del 50% dels vots a les autonòmiques que van plantejar com un plebiscit. Però una de les conseqüències del 20-D és que en aquest debat prengués força la descripció dels successius fulls de ruta independentistes com obstinacions irrealistes de voluntarisme sense viabilitat. Les paraules de Lluís Rabell quan alçava el to preguntant a Puigdemont on creu que va proposant la creació de duanes van sonar com un refrescant requeriment per aterrar a la realitat. Puigdemont no va donar mostres d'haver entès el missatge del 20-D.