Un matí al tanatori

Ara que Pedro Sánchez diu que vol portar el Senat a Barcelona, va el Parlament i envia vuit senadors a Madrid. Així no hi ha qui s'entengui. Dins del que fa tota la pinta d'haver resultat la legislatura més breu (la XI, constituïda a finals d'octubre i que tot just ha sobreviscut als Reis d'Orient), aquest dijous s'ha celebrat un ple per votar els senadors que han de representar la Generalitat a la Cambra Alta. Potser per això, perquè és l'Alta, el PP català hi envia García Albiol. El cas és que mentre que en dos mesos aquest Parlament s'ha mostrat incapaç de fer ni una sola sessió de control al president (que està passant de ser-ho en funcions a ser-ho en defuncions) o de celebrar ni un sol ple per tractar els efectes de la crisi sobre la gent, és a dir, per parlar dels pobres (i les pobres), de l'atur, dels desnonaments, dels ambulatoris amb les urgències tancades, dels boxs atrotinats dels hospitals i les lliteres amuntegades als passadissos com cartrons d'ous, de tot això que aquí dins sona com a pel·lícula antiga de terror i al carrer és sessió contínua, sí que ha trobat l'ocasió de reunir-se per votar una declaració universal d'independència o, això ha estat avui, per col·locar uns quants dels seus a les institucions. La política, com la terra, és de qui la treballa.

La votació ha tingut lloc en una sessió exprés, potser perquè el clima que ens envolta s'ha convertit en una olla exprés, de manera que ha durat menys de set minuts. Tot seguit, el relativament president Artur Mas i el grup parlamentari de Junts pel Sí s'han tancat a la Sala de Grups (el lloc on es van celebrar les més notables sessions de la comissió anticorrupció), per debatre sobre el futur immediat de la legislatura i els seus legisladors. Però ja ho cantaven Loquillo y los Trogloditas a El Rompeolas: “No hables de futuro, es una ilusión cuando el rock and roll conquistó mi corazón”. (La història del desencantament ha estat aquesta en la nostra generació: vam sortir a la conquesta del pa i vam acabar conquistats per la Velvet Underground). Excepte a la CUP, a tots els grups parlamentaris els ha correspost representació al Senat. Quatre per a Junts pel Sí (repartits a parts iguals entre CDC i ERC) i un per a cadascun dels restants. A la bancada dels socialindependentistes han brillat per la seva absència els diputats Antonio Baños (encara conserva l'acta) i Julià de Jòdar. Tampoc és que a la resta de l'hemicicle brillessin molts per la seva presència. L'ànim dominant destil·lava una barreja de provisionalitat, desencís i desànim. Cada periodista era una conspiració i cada polític, un dubte. En general ha estat un matí de passadissos, ni tan sols de cafeteria (només un diputat de C's demanant un parell d'entrepans de fuet per emportar-se). La política de passadís, vaja, la d'aquesta jornada, ha recordat la d'un dia al tanatori, on tothom va amunt i avall parlant animadament, i també preocupadament, i estirant les hores fins que arribi el moment de treure el mort d'aquella sala on ningú entra (excepte els més íntims). Però tot això són conjectures, ja que, en realitat, amb aquesta XI legislatura encara no se sap si som davant d'un cas d'ejaculació precoç o de coitus interruptus.