Els colors de les emocions

Les autores de tots dos llibres, Rocío Bonilla i Anna Llenas, tenen una trajectòria encara breu, lligada essencialment a l’àlbum il·lustrat, però amb una gran incidència en el mercat, que fa que sembli que aquest recorregut sigui molt més ampli, temporalment parlant. Bonilla s’estrenava en solitari, el 2014, com a autora de text i il·lustració, amb Cara de pardal, continuava amb La muntanya de llibres més alta del món, i ara ho culmina amb De quin color és un petó?, que es mou entre el llibre d’imatges i el conte, tots ells editats per Animallibres. A través del fil conductor d’una nena que s’adreça al lector en primera persona, l’autora explica que aquesta sap dibuixar un munt de coses, però ignora com esbossar un petó. Per esbrinar-ho, anirà passant per cadascun dels colors bàsics i els anirà assignant a coses i sentiments coneguts. Bonilla fa una proposta atractiva, diversa en el disseny i la composició i amb un bon domini de l’essència textual per bastir cada doble pàgina i el conjunt sencer.

En el tema dels colors, tot i ser un dels més recurrents de la literatura per a primers lectors de tots els temps, Bonilla se’n surt airosament, amb la seva veu personalíssima. El tema l’han tractat autors de referència de la història de la literatura infantil, com Maurice Sendak, Arnold Lobel i Leo Lionni, i també autors contemporanis com Hervé Tullet, Javier Sáez Castán o Jutta Bauer, i fa la sensació que, malgrat aquesta reincidència, no s’esgoten els matisos ni els punts de vista des d’on tractar-lo.

També abordava el tema el primer llibre en solitari de Llenas, El monstre de colors (2012), publicat per Flamboyant. En aquests tres anys ha esdevingut una obra de capçalera per a lectors i, especialment, per a prescriptors. El protagonista era un monstre que es feia un embolic amb les emocions, cosa que resolia classificant-les en pots i identificant-les amb colors, gairebé el mateix que fa, de manera bastant més complexa, la celebrada pel·lícula de Pixar Del revés.

Ara, Llenas presenta El buit, conte que esdevé un veritable tractat sobre el concepte de buit i de plenitud, i que arriba a través d’una àmplia extensió de pàgines molt poc habitual en els àlbums il·lustrats. Amb ell, l’autora intenta convertir el concepte abstracte del buit en concret i palpable per tal d’apropar-lo als infants, a través d’una nena a qui se li fa un forat al cos perquè el petit món que l’envolta s’esfondra. En una primera part, d’expressions i colors més aviat tristos i foscos, de sensacions sacsejades, la nena veu que no troba la solució per omplir el buit, fins que algú li aconsella la manera de buscar-la, i els colors, les expressions i les pàgines esdevenen més clars i tranquils.

A favor, el llibre té una edició impecable i una aparença nítida i atractiva, amb un text sintètic i una il·lustració brodada al detall que li ofereix volada i n’amplia enormement el contingut. En contra, la complexitat dels conceptes, del vocabulari i de les expressions utilitzades, i el missatge, que podríem anomenar d’autoajuda, massa directe ja des del principi. El conte, literàriament parlant, se’n ressent davant la mirada del nen i trontolla en l’intent d’explicar-se per si mateix. Necessita tant sí com no l’acompanyament de l’adult, cosa que el llibre ja sembra pretendre des de l’inici.