Estratègies errònies

A La Bíblia andorrana, premi Prudenci Bertrana 2015, Albert Villaró (La Seu, 1964) no escatima cap ingredient per escriure un thriller de suspens que provoqui un estat d’ansietat, que mantingui una tensió contínua i que el lector no pugui parar de llegir fins que arriba a l’última pàgina: al primer capítol ja hi ha l’assassinat d’un banquer que sembla que trafica amb informació confidencial; hi ha l’obligació d’amagar un testimoni essencial per encàrrec directe del cap de govern; hi ha la presència d’un incipient servei d’espionatge català; hi ha les maniobres constants del CNI, hi ha la compra, la venda, la falsificació o el robatori de documents secrets; hi ha referències al Manual Digest, l’argumentari polític que el Consell General d’Andorra va encarregar a Antoni Fiter el 1748 per al moment en què la independència del Principat fos qüestionada, i hi ha, a la fi, l’aparició, a la Biblioteca del Palacio Nacional de Madrid, de la Conjectura Valdambrini, un antic protocol que possibilita la substitució del copríncep episcopal, una amenaça real que pot fer que Andorra perdi la seva sobirania. I hi ha l’Andreu Boix, un dels oficials d’investigació criminal de la policia andorrana, que el lector amb una bona memòria pot recordar perquè ja havia protagonitzat dues novel·les anteriors de Villaró, Blau de Prússia i L’escala del dolor. Tal com passava en aquests relats, a La Bíblia andorranatambé es té la sensació que la invenció de la trama és un pretext per parlar d’altres coses, per parlar d’Andorra com a territori d’interessos polítics i econòmics, per parlar de les transformacions i l’efervescència d’un lloc que ha deixat enrere la llei de la muntanya i on “tot el que hem viscut fins ara ho havíem viscut de propina”.

Potser els objectius secrets de la novel·la són importants per a l’autor i el protagonista —al final, en un acte simbòlic, reuneix davant la talla romànica de la Mare de Déu de Meritxell la seva filla i el seu pare—, però segurament no ho són tant per al lector: com que no estan ben subratllats en el marc de la narració, és probable que siguin tan sols uns passatges que disminueixen la tensió argumental. I la tensió argumental, malauradament, capítol rere capítol, es va desinflant, com si el protagonista i narrador fos incapaç de posar ordre i no l’encertés a descobrir els punts sensibles de la història que està narrant, com si Villaró no fos prou destre per dotar de vida i força els moments crucials, quan tot és desorientació i encara no se sap quines seran la conclusions. És innegable que hi ha l’esforç de crear misteris i intrigues paral·leles, que hi ha moments en què s’intenta donar un gir per seduir l’atenció del lector —els episodis que s’esdevenen a Madrid, per exemple—, tal com exigeixen les regles del gènere, però el mecanisme novel·lesc que mou la història sembla encarcarat des dels primers moviments; sense que mai ni enlloc triomfi el suspens, l’ansietat per conèixer com se solucionaran les peripècies aviat desapareix, la capacitat persuasiva de la sorpresa s’esvaeix de seguida, i l’afany de saber com s’acabaran lligant tants de fils escampats acaba sent un esforç inútil perquè, en una novel·la d’espionatge, no hi ha res més contraproduent que el desinterès.

La Bíblia andorrana és una novel·la escrita amb una llengua acceptable, amb elements humorístics i amb unes pinzellades costumistes que poden entretenir el lector que no demana cap virtuosisme i que no espera que els personatges tinguin ànimes ambigües, que hi hagi atmosferes trivials que desassosseguin, o que hi aparegui alguna aura misteriosa que fascini més que el mateix misteri: és una novel·la destinada a un públic que es conforma a distreure’s amb una trama vistosa i es limita a esperar el descobriment del nom de l’assassí. També és veritat que tot es pot veure d’una altra manera, i dir que La Bíblia andorrana és una altra novel·la lleugera més que s’afegeix a la llarga llista de novel·les lleugeres publicades constantment, i que s’excusen amb la voluntat de crear una xarxa de lectors per acostumar-los a llegir amb constància i amb la il·lusió que, en el futur, s’embranquin en unes lectures més substancioses. Però també pot passar que sigui una estratègia amb uns resultats adversos als pretesos.